reflexions calentes

Amb aquesta calorada no es pot viure!!! Són les quatre de la tarda, és més d´agost i fa una estona el Cordomí ha dit que tenim onada de calor per un parell de dies més. Com si no en tinguéssim prou!!Entre nosaltres, la calor no la puc suportar. Prefereixo l´hivern a l´estiu. A l´hivern t´abrigues i llestos, però a l´estiu no hi ha manera. Per mi ja es podria acabar ara mateix. Sóc a casa els meus pares, assegut, més aviat mig estirat al llit de quan encara vivia aquí, ja fa uns quants anys. El motiu seria llarg d´explicar i no ve al cas. Mullo amb una mica d´aigua l´Aniol. El tinc estirat al meu costat. Li mullo el cap, que li bull. Li mullo també la panxa i els braços per que estigui una mica més fresc. Ja estic a punt. Ordinador en marxa, word obert i ventilador al fons de l´habitació, que està en semipenombra a veure si enganyo les poques neurones que tinc actives aquesta hora i es pensen que fa menys calor. Vull escriure alguna cosa, ja sigui per distreure´m una mica, per fer rutllar el magí o per passar l´estona fins que passi el fort de la calor i poder sortir a fer la passejada diària. L´Aniol no para de moure els peus amunt i avall. Me´l quedo mirant una estona. Sembla mentida però és fill meu. Si, si, tot meu. Bé, meu i de la meva dona. Mou els peus de forma continua, com si nadés sobre la tovallola de rus que li he posat sobre el cobrellit. Ara fort, enèrgicament i ara més fluix, suaument. De tant en tant intenta girar-se, fa força i preten aixecar l´esquena per posar-se boca terrosa. No pot encara, és petitó. Si només té quatre mesos, Maurici, on vas?. Ja tindrà temps. Vinga Maurici, no et distreguis, que has de fer un conte. Sobre què el puc fer? No se m´acut res. Normalment les idees per fer contes se m´acudeixen de cop i volta i en les situacions més inesperades. Anant en cotxe, a la feina mentre faig alguna tasca rutinària i ensopida, fent el sopar...Qualsevol lloc és bo i en qualsevol lloc em pot venir alguna idea. Collons, s´ha girat!! Qui l´ha parit!! Ara està estirant el cable de l´ordinador per portar-lo a la boca. Quiet aquí, que això no és per menjar!! El torno a lloc i panxa enlaire. Xumet cap a la boca. Li surten les dents i està a voltes bastant inquiet, li fa mal. Si ho pogués explicar faria uns renecs que els deus, si és que n´hi ha algun, es regirarien allà on fóssin. Torno a la meva pantalla blanca. Que recordi, que no vol dir que sigui veritat ja que a vegades la memòria es fugissera, no ho he fet mai això de posar-me davant de la pantalla, davant del foli i intentar escriure alguna cosa. Quan escric ja sé de què parlaré, ja tinc una mena d´esborrany al cap, tot i que sovint el giro i regiro tant que no té res a veure amb la idea inicial. No diuen que els escritors tenen la síndrome del foli en blanc o una cosa semblant? No és que jo em compari amb un escritor, valga´m Déu, però deuen tenir una sensació similar, tot i que més intensa. A més, els escritors, els professionals vull dir, viuen d´això. Deu ser fotut haver d´escriure per obligació. Haver de posar-te davant d´un text i apa, a apretar una tecla darrera una altre per crear, per formar un text que sigui amè, que els agradi a ells i alhora als possibles lectors, que tingui un cert sentit i que els hi permeti guanyar-se les garrofes. Un llibre, un conte, un article al diari o en una revista. El que sigui. Quina pressió!! No sé si la voldria pas. Menteixo, sí que la voldria. M´agradaria dedicar-me a escriure, poder fer llibres, crear textos tant xulos com els que llegeixo sempre que puc. Històries increïbles, descripcions precisses de fets, llocs, situacions, de colpidores vivències humanes, de sentiments variats i sovints enfrontats...Em sembla que no tinc prou talent, però mira, almenys es té la il·lusió. M´he de conformar en llegir-ho i en sentir-ho a través dels grans escriptors. Potser és que al dedicar-te exclusivament a escriure, a viure´n, ho fas millor ja que et documentes, guanyes vocabulari, aprens a descriure més precissament, a expressar allò que penses que forma més exacta, t´hi esforces tant com pots perque és la teva forma de vida. La dedicació, crec jo, és la clau no de l´èxit, però si que en permet estar més a prop, en posa els fonaments. L´escriptor, neix o es fa? Com deien fa anys a la cada dia menys nostra. Sincerament, no crec que ho fagi mai això de dedicar-me a escriure exclusivament. No tindria el valor ara per ara de canviar de forma de vida, d´arriscar-me a res semblant. Digue-me cobard, apoltronat, conservador. Ho accepto. L´Aniol em mira i fa uns gemeguets petits, com els gu-gu dels nens dels còmics. Sembla el gat dels pares quan runruneja. Mou els braços cap a mi, com si volgués tocar-me. Li toco els peuets petits, delicats. Quins dits més petits que té! Sembla mentida que siguin de veritat. Els té fresquets, bon senyal. Li pujo la mà per la cuixa, li faig pesigolles a la panxa i sota les aixelles amb les puntetes dels dits i també una petita pessigadeta a la galta. Li tiro una mica d´aigua per refrescar-lo i li escampo per tot el cos. No sé, sembla content. Que deu estar pensant? Qui és aquest tio gros d´aquí al davant? Què és això que té a la falda i que li va donant cops amb el dits? No sé si sap què és una falda i uns dits, ho dubto, però jo ja m´entenc i vosaltres també. Estaria bé saber que pensen tant petits. Més d´un es faria la barba d´or. Ara que, ben pensat, perderia la seva gràcia. Són enigmàtics tant petits i això forma part del seu encant. Prova i error. No s´hi pot fer més. Si ho proves i li agrada, ja està i si no, a la llista de coses per no fer-li més. M´estic perdent i no em concentro en escriure. Què deu ser? Que no se m´acut res i em distrec amb l´Aniol o és l´Aniol el que acapara tota la meva atenció i no deixa concentrar-me? Ara té tota la mà a la boca. Treute-la, que vomitaràs!! Es va posant els dits d´un en un i al final li cap tot el puny. Vinga, tornem-li a posar el xumet. Ai, aquesta cuca!! Darrerament hi penso força en això de ser pare. Amb l´Áriadna no em va passar. Potser estava massa embolicat, potser espantat i no tenia temps. Ara amb el segon la cosa és més fàcil, la majoria de coses estan més rodades, ja saps per on has d´anar i potser tinc més temps per rumiar sobre la paternitat i el seu sentit. Tampoc de forma gaire filosòfica, no us penseu. Bàsicament és prendre conciència d´on m´he fotut i com me´n sortiré.
Ho torno a intentar. Em concentro. Tanco els ulls. Intento fer volar la ment. Se m´acut, se m´acut, sí, ja ho tinc!! Un conte sobre un tomàquet que, de la tomaquera estant, s´enamora platònicament d´una mongeta a la que cada dia veu a la vessana del costat. Als inicis, en segueix el seu estadi inicial de vida. Ès testimoni del naixement i de l´edat infantil. Ja s´hi fixa, ja li desperta quelcom al seu interior. Però és una vegada aquesta arriba a l´adolescència, quan es fa púber, que el tomàquet se´ns enamora perdudament de la mogeta, que, com una lolita qualsevol, es balanceja llibertinament moguda pel vent, sota les mirades lúbriques de pebrots, melons, carbassons i el nostre amic tomàquet.
Ui, què són aquests gemecs? De sobte s´ha posat a plorar com boig. Ja el conec aquest plor i no em fa patir. És el plor de la gana. Ja li toca. Au, a fer el biberó i a donar-li teca. No he escrit ni una sola ratlla però ja ho faré després. Ja tinc l´esborrany al cap i a la propera vegada ja podré escriure d´una tirada el conte. Fixa´t per on, ja ho deia, quan menys t´ho esperes, apareixen les idees. M´adono, mentre preparo mecànicament el biberó, d´un fet que em fa content. He incorporat totes aquestes tasques que impliquen tenir cura del meu fill al conjunt de coses que considero elementals de la meva vida, com ara fer el sopar o anar en cotxe. Ja forma part de les coses que faig d´habitual i que tinc assumides. No des del punt de vista de coses mecàniques, avorrides, d´obligat compliment, al contrari, més aviat des de l´òptica d´allò que ens omple l´estona i que ho fem voluntariosament, que adoptem com un costum plenament acceptat, volgut, com qui té el costum d´anar a passejar cada dia al parc perque li omple l´esperit, perque és una estona de reflexió i de gaudi personal. Sembla que vaig avançant pel bon camí. Apa, que té gana. Fins una altra.