Reflexió

Un relat de: Marc Freixas

Amaguem les mans

llençant-nos pedres sobre de nosaltres mateixos.

Som víctimes innocents del monopoli establert...

i entre tant d'enrenou, proclamem revolucions,
estimem la nostra llengua,
i alçem la gran senyera.

Però continuem amagant les mans,
i llençant-nos les mateixes pedres sobre de nosaltres mateixos

a cada volta odiada

sense ser autènticament capaços d'unir-nos tots,
i ser un de sol.

A voltes sóc com un concert de piano de Beethoven,
a d'altres com una cantata de Bach,
i sovint com un Llach d'astres...

però tot són només moments per a gaudir d'una tranquil·litat musical desmesurada,
i a la que torno a la realitat

sóc jo mateix que em continuo amagant les mans,
llençant-me les mateixes pedres sobre de mi mateix,
intentant ser una persona normal, i no una víctima innocent del monopoli establert...

i tot i així, continuaré proclamant la revolució amb la paraula,
estimaré com sempre i encara més la meva llengua,
i alçaré l'estimadíssima gran senyera

acompanyada de la meva particular estelada,
amb la que tant m'hi identifico com a bon independentista que sóc.

Comentaris

  • crec..[Ofensiu]
    Basileia | 20-07-2006

    ..crec en deixar d'amagar les mans i donar veus de que és el que estimem i el que volem..desitjo el dia que ens deixem de tirar pedres sobre els nostres caps..

  • ... i si ens donéssim la mà?[Ofensiu]
    mussara | 16-06-2005

    ... mai he entès l'odi, la rivalitat,... que poden arribar a tenir-se dues de les millors colles castelleres, que a més són de la mateixa ciutat... quan sóc a plaça sempre els dic que si un dia es donéssin la mà farien el castell més bell que s'ha fet mai... però és en va, no fan més que tapar-se les orelles...
    ... de vegades també penso en què passaria si un bon dia ens donéssim la mà en la nostra lluita...

    Salut i força, Marc!!

  • Tres coses[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 03-06-2005 | Valoració: 9

    la primera una disculpa per tots els dies que han passat sense contestar al teu comentari, peeò de vegades les coses surten així, hem sap greu, noi.

    La segona es pel poema: M'agrada el sentiment que transmet i aquest desig de seguir lluitant tot i les pedres, els rocs i la colla de totils que ens ha tocat per manaires (Jo si crec en la politica com el millor camí per canviar les coses, però es un procés lent i que comporta molta implicació i no deixar mai de banda els valors personals. Però, com deien abans... aixó es una altre historia).

    La tercera es per la teva feina, sento que estiguis a l'atur, segur que trovaràs quelcom d'interessant. No desanimís que ara ve el bon temps, per a qui li agrada la calor, i les coses son més positives.

    Una abraçada.

  • serà un gran dia...[Ofensiu]
    Capdelin | 02-06-2005

    el dia que ens despertem sense haver-nos adormit...

    serà un mal dia el dia que siguem feliços perquè ja ho tenim tot i res desitgem...

    serà un gran dia el dia que sapiguem podar la poesia, treure el que sobra i afegir el que falta...

    serà un mal dia el dia que filmem tot el futur i ja res somiem...

    serà un gran dia el dia que creiem que la poesia no té nom, ni raça... que és de tots, salvatge i primitiva...

    Sobre taula de faquir s'adorm la independència esperant el gran dia!!!

    una abraçada, amic de l'ànima primitiva!!! i gràcies per la teva vitalitat, la teva activitat constant, els teus ànims i comentaris, la teva fresca i rebel poesia i la teva ardent força que a tots ens contagia!!!

  • Així m'agrada![Ofensiu]
    Noa | 02-06-2005

    Despertem, reflexionem i alcem l'estelada.
    No ens podem estar de braços plegats i encara que tots ho sabem, tampoc ens movem...
    No sé si és millor amb política o sense, però la qüestió és actuar!

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1414 Comentaris

869418 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.