Reflexes impertinents

Encara camina amb el cap baix, ràpid, com si d'alguna manera busqués passar desapercebuda, invisible. Amb el temps ha après a estimar-se una mica més, a forjar els primers pilars d'una autoestima pròpia, però encara passeja de la mà de la inseguretat, la timidesa i la vergonya.
Des de petita sempre s'ha vist diferent als seus companys, no de forma altiva precisament, sinó creient-se inferior a ells per no seguir un prototip de persona que es acceptat com a vàlid, pertinent, correcte.
Creure en valors que a dia d'avui es perden pel camí, de la mateixa manera que ho fa la mar quan esborra les petjades de la sorra. Valorar els petits detalls, aprendre dels errors, aixecar-se després de caure, donar peu a les segones oportunitats... Veure les persones i estimar-les pel seu interior, independentment del seu físic, al cap i a la fi, un cànon imprecís, canviant, però especialment materialista.
Però ella... Cada matí es baralla amb el reflex del seu mirall, aquella imatge que visualitza un rostre marcat per petits punts vermells, sí, aquells grans de la cara que tant la martiritzen, doncs semblen la única cosa visible en ella per a molts. Ja fa masses anys que aquests granets haurien d'haver desaparegut del seu rostre, però no ho fan ni ho faran, doncs li han assegurat que són brots dels seu nerviosisme. Però, qui ho entén?
Tan se val, no vol més respostes, potser per això, un dia més tanca la porta de casa i surt el carrer. No necessita sentir-se una princesa, lluir un cos esvelt, un rostre perfecte... Doncs malgrat tot, hi ha qui veu en ella altres coses més enllà d'aquest físic imperfecte.
Encara camina amb el cap baix, però no pensa sotmetre's a cap condemna per ser com és, per ser així.