Records en blanc i negre

Recordo, de petita, les nits d'estiu davant la televisió, amb els meus avis veient pel.lícules en blanc i negre, de fet era la televisió la que no tenia color, algunes pel.lícules sí, però prefereixo recordar-les tal i com les vaig veure. Comèdies, musicals, drames, melodrames, històries d'amor (les meves preferides aleshores). Hi havia quelcom especial en la manera de moure's dels actors, les expressions accentuades, els vestits llargs i elegants, les sabates de taló, els tratges masculins, els barrets i tot un munt de variats complements. El maquillatge que emfatitzava la mirada, les celles gruixudes i pentinades, les pestanyes llargues, els pòmuls marcats, els pentinats acurats... les actrius eren d'una bellesa encisadora i els actors d'una elegància especial. Tot passava a un ritme més lent, que em captivava des del primer moment, jo formava part de la història i la nena que era es convertia en dona.

Fa uns dies em van explicar un exercici de relaxació, tot i que jo en diria més aviat una manera per fugir de la realitat, que consistia en imaginar-te en una escena a on poder anar per allunyar-te del que no t'agrada, del que voldries canviar, però no ho aconsegueixes. Vaig tancar els ulls i em vaig veure en blanc i negre, en un jardí aprop del mar una càlida nit d'estiu, duia un vestit llarg negre (tot i que el color real no el sé) i els cabells recollits, amb uns flocs alliberats per la brisa, les celles gruixudes i pentinades, les pestanyes llargues, la mirada accentuada, els llavis pintats xarrupaven acuradament una copa de cava rosat, sentint el pessigolleig de les bombolles dintre meu i somreia tímidament mentres ell s'apropava, amb el so de 'La Vie en Rose' els nostres cossos es movien lenta i acompassadament sota la llum de la lluna, com tantes vegades havia vist de petita en aquelles pel.lícules en blanc i negre.