Els exàmens de la vida

Un relat de: TITÀNIA

Des de que vaig néixer que tinc la sensació d'haver-me passat la vida fent exàmens. El primer dia ja t'estan passant revista, a qui t'assembles, que faràs de gran (jo encara no ho sé), que llarg ha sigut el part... com si ho fessis expressament, igual que plorar o no menjar són coses tan estranyes en les criatures? Però, jo he escollit néixer?

A la guarderia comences a fer exercicis físics i mentals, per veure qui és més espavilat/da i qui no. Una valoració d'aptituds (quines aptituds es tenen amb sis anys?) per començar l'EGB i obtenir el Graduat Escolar (uau!), els primers exàmens de veritat, recriminacions, exigències i començar el camí cap a la destrucció de la personalitat i l'autoestima (ara tan de moda!). Paral.lelament, les activitats extraescolars; la gimnàstica rítmica, l'anglès, un taller de pintura, un any de ballet al que li va seguir un horrible curs de natació... un munt de coses inútils que tampoc no podies escollir, curiosament el ballet i la pintura, que era l'únic que m'agradava, la meva mare en veure el meu interès no va trigar a desapuntar-me i a substituir-ho per altres coses que es convertiren en un mal son, com l'esmentada natació.

Després de vuit anys, la família, professors i altres persones que t'envolten decideixen que has de seguir estudiant com a mínim quatre anys més perquè la societat no et consideri inútil. Quatre anys més d'exàmens, fins tot de gimnàstica. Com es pot examinar a les persones de gimnàstica? El cos arriba fins on pot i si l'estires a gust del professor, normalment un frustrat que no ha pogut ser atleta o futbolista, acabes amb uns quants esquinços (parlo per experiència). També comencen un altre tipus d'exàmens, els socials: qui és la noia maca, qui és la intel·ligent, qui és la gorda... Aquests exàmens són continus i de per vida. Al final d'aquests quatre anys t'has de preparar per un examen general anomenat Selectivitat, tan cruel com el seu nom indica. Probablement qui el va inventar tenia tants traumes existencials que va voler venjar-se, almenys d'una part de la humanitat, i ho va aconseguir. Aquesta prova macabra decidia el teu futur, dos dies feien mitjana amb tota una vida d'estudiar, fer sacrificis, esbroncades, frustracions i desil.lusions. Un cop aprovada tocava anar a la Universitat, que les estadístiques escollien per tu en funció de la població (era la maleïda època del Baby Boom!), on t'esperaven un mínim de quatre anys més d'apunts, fotocòpies, professors ineptes, treballs i com no, més exàmens.

En finalitzar la Universitat, hom es podia fer la idea equivocada d'haver acabat, per fi, els exàmens... però, aleshores necessites el nivell C de Català, el First Certificate (que encara no he tingut el plaer), les entrevistes de feina que no són res més que exàmens verbals, la majoria cruels i burletes que et deixen la moral per terra en un obrir i tancar d'ulls. Aleshores et planteges que potser, no n'hi ha prou i hauries de fer un màster que no pots pagar o una segona carrera, amb dos anys més d'exàmens de propina. Quan es té la sort o la desgràcia de poder treballar, aquest es converteix també en un examen constant: competència, males cares, vestuaris, maquillatges, crítiques, rumors... i l'examen per excel·lència, la presa de pèl més espectacular; el carnet de conduir. La impotència que et crea veure un negoci tan ben muntat on et xuclen els diners sense contemplacions.

Davant d'aquest llistat inacabable, des de fa temps que em pregunto perquè la decisió més important que es pot prendre a la vida; la de tenir un fill, és a vegades qüestió de cinc minuts Així que portar algú en aquest món deshumanitzat i cruel esdevé sovint un acte irreflexiu, egoista, inconscient. És lògic que sigui tan difícil tenir un permís per poder conduir i en canvi, tan fàcil tenir fills? Ambdues accions poden acabar en accidents: maltractaments físics i psicològics, abandonaments, fer la vida impossible d'un fill fins a convertir-lo en una persona desgraciada i sense cap esperança, un llarg etcètera d'accions a vegades sense precedents i d'altres no.

Tothom pot tenir fills sense tenir dos dits de front. Un fill no és com un vestit que es pot tornar sinó t'agrada o llençar-lo quan ja no t'estigui bé, és per sempre, encara que hi hagi persones que tractin millor els seus vestits que els seus fills. Per què haver d'aguantar la inconsciència dels progenitors? No es podria evitar tanta injustícia i infelicitat?

Comentaris

  • qui no ha passat per tot això...[Ofensiu]
    no hi sóc | 10-03-2011

    Titània, t'entenc perfectament, Jo he passat pel mateix, col·legi, EGB, selectivitat, universitat i fins i tot màster, per q que després no et serveixi de gran cosa.....

    Gran relat m'ha agradat molt i a mesura que el llegia anava recordant la meva pròpia experiència....

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de TITÀNIA

TITÀNIA

112 Relats

149 Comentaris

74989 Lectures

Valoració de l'autor: 9.46

Biografia:
"Tots tenim un artista dins nostre, només hem de trobar la manera de deixar-lo sortir"

Sóc de la fornada del 73, Historiadora de l'Art i escriptora ocasional. Apassionada per la cultura en totes les seves expressions: l'art, la literatura, el cinema, el teatre.

Pseudònim: la Titània, personatge mitològic del "Somni d'una nit d'estiu" de W. Shakespeare, és la reina de les fades del bosc. Ambiciosa, enamoradissa i una mica llunàtica, li agrada estimar i que l'estimin.

Em podeu escriure a: eginec@gmail.com

I visitar el meu bloc: http://lembruix.blogspot.com

Ens llegim!