El mirall

Era una nit solitària i fosca, ella acabava de menjar-se una sopa que li havia donat la veïna de l'entresol. En realitat era un plat que no li agradava, amb poc gust, sense color, monòton i cap vi no hi combinava, era impossible de maridar, fins i tot l'aigua no venia de gust després de tan líquid. Va anar a posar-se el pijama i no va poder evitar veure el seu reflex al mirall, havien passat els anys i malgrat que el seu rostre amagava bastant bé la seva edat, les experiències li pesaven per dintre i tenia l'ànima cansada. Va recordar aquelles tardes quan jugava a cartes amb les amigues i es feien confessions entre cigarretes i ampolles de vi, s'anaven a menjar el món amb la seguretat i l'elegància que caracteritza a les panteres.

Amb el feixuc, però, inevitable pas dels anys, l'època de joventut, alegria, innocència, il.lusió semblaven més un somni emboirat que una realitat llunyana. On se n'havia anat tot el temps que tenia? - fugisser, cruel, burleta. Pensava en totes les coses que hauria volgut fer i no faria, les oportunitats que no va saber aprofitar, el cúmul de decisions equivocades; les que havia pres i les que havien pres per ella. Si es preguntava que havia aconseguit de tot el que volia, li quedava ben poca cosa. Sempre buscant, canviant, rebent, esquivant, caient, aixecant-se cada cop amb més dificultat mentre anava perdent les il.lusions i se li trencaven els somnis.