Recordo les matinades

Oi que es bonic.
M'agradat molt el teu poeme, vers a vers el anava degustant de aquesta dolçor tant meravelloso que embrigan els teus escrits.
Una forta abraçada, mágradat tornarte a llegir ja que feia un temps que estaba una mica endropida.

Primer de tot, uns versos que diuen moltíssim, i amb els quals és fàcil trobar-hi o intuir un espai, i a més d'una manera molt rítmica.
Perquè Saturn? i perquè no? jeje. podria haver estat Mart, però quan s'escriu un poema amb algú altre, en aquest cas amb en Cesk, s'hi barrejen móns, i sensacions, i paranoies, i a vegades surten idees que no saps d'on venen, com la de Saturn. Cadascú en el seu món, i Saturn en els dels dos... no t'agrada viatjar?
(com diria Ovidi: Fins aquí l'explicació, ejjeje)
Salut i revolta!
Sílvia

... nastàlgia, remembrança serena del record...?
Per què seran en sèpia, front al present que veiem en colors o en blanc i negre?
M'ha semblat oportuníssim "el silenci buit/el lladruc d'un gos" per incitar el record... i per trencar el record.

detallista, paisatgista... amb sensibilitat fina... amb bellesa poètica, pentinant suaument el lloc i els seus despertars propis... un poema natural, amb ànima de pura albada i eixida de sol...
m'ha encantat!!!
una abraçada!

Totes aquelles sensacions que ja formen part de nosaltres mateixos, les que hem anat emmagatzemant lentament amb el pas dels anys. Dolça melangia, pau de sospirs en les parpelles, llum difuminada i suau, instants en color sèpia.
L'enyor és càlid, sense llàgrimes als ulls, unes pessigolles de papallones dins del cor, un saber que res mor del tot, mentre siguem capaços de recordar...
M'agraden les imatges que evoca el poema i el ritme suau i constant que em recorda a les onades d'una mar en calma!

Un petonàs!

Aquestes sensacions, aquests records, aquests sentiments per per molt que passi no ens els pot prendre ningú, ja que es troben tan a dins nostre que és impossible que ens els prenguin. M'ha encantat, el poema es va desenvolupant passa a passa, sense cap presa ni una, dins una gran serenor.
Molt belles paraules.
Una aferrada pel coll Llibre, des d'un poblet petit de la serra de tramuntana de Mallorca.
Josep

és el que es repira en aquest poema. Si, a mi m'ha donat aquesta sensació de calma, de senzillesa, deixant que el vent onegi entre els cabells, veient sirenes, sentint tot el teu voltant.

...s'allunyen i s'allunyen, i en ocasions s'allunyen tant que t'esberla el cor la impotència de no poder abastar-los, de saber-los irrecuperables, intangibles, fent que s'apoderi de tu la melangia. No obstant tens raó en dir que ningú te'ls robarà, per què sempre et quedaran les sensacions i te les durà, sorprenent-te, una olor, una remor, un sabor... La màgia d'existir!
Amb el teu poema transmets perfectament aquest estat d'ànim. El trobo perfecte, molt ben escrit.

Una abraçada!

No m´agrada puntuar del 1 al 10 un poema un relat una obra d´art i així ho he fet saber.
De totes maneres aquí tens un 10 com una casa de pagés...........;))

he pogut calcular la teva edat.
segur que compro la teva novel·la quan surti al setembre

Quins records més agradables.
Són tots teus i ningú te'ls treurà, això segur...
faltaria més.

Em quedo amb aquests dues estrofes:

Els núvols són el límit
del meu vast pensament
i el propi cos la frontera
de la mirada amatent.

Però sobretot amb aquest:

La imatge fugaç
en color sèpia.

OHHH mare de déu mai se m'agues ocorregut dir un instant en color sépia...

Màgnific

Equinozio