Record vivent

Fins l'any passat, havia estat a Manlleu només una vegada a la meva vida. Va ser en circumstàncies traumàtiques, i per això s'explica la transcendència que havia adquirit en els meus records infantils aquella primera estada. Només tenia dos anys i mig. Acabava de passar una infecció gravíssima, de la qual tinc un sol record: assegut en una trona, miro per una finestra d'una planta baixa que dóna a la plaça Pep Ventura de Vallvidrera. Només recordo això de la malaltia, aquesta foto fixa, però els pares m'han explicat després més d'un cop i de cent que aquell estiu de l'any 60 vaig estar a punt de fer l'ànec. Amb la panxa inflada com un nen de Biafra, que aleshores era el referent dramàtic de les fams i misèries del món, em desfeia per dins dia rere dia, acumulant la mare com si fos una col·lecció les mostres de les diverses deposicions, entre vint-i-cinc i trenta-cinc, que arribava a fer cada jornada i que al final del dia examinava amb posat seriós el metge de capçalera.

Finalment me'n vaig sortir. Passat ja el gros de la malaltia, però encara força afeblit, vaig estar uns dies a Manlleu. Nosaltres no som de Manlleu ni hi tenim família, però sí que era de Manlleu l'home de la Conxita, i la Conxita era una dona que els pares havien contractat per ajudar a casa mentre durava la meva crisi i que s'havia encaterinat de mi i em deia Pobret i Pobret Meu. La mare tenia també cura de mi, és clar, però no devia poder estar per tantes coses alhora -érem més germans, molt seguits i llavors tots ben menuts.

Amb poc més de dos anys, doncs, vaig estar-me uns dies a Manlleu, potser un cap de setmana. Sense els pares. Tot just sortit d'una malaltia. Per això, els records de Manlleu són nombrosos. Em veig pujant en una moto, una Lambretta, em veig al costat d'una noieta morena de la qual no recordo el nom que devia ser de la meva edat o potser una mica més gran, em veig envoltat de gent molt alta i desconeguda i vestida fosca en un lloc fosc on menjaven tots asseguts en cadires, menys la nena morena i jo, que suposo que ja devíem haver dinat abans i que rondàvem per allà atraient contínuament l'atenció dels entaulats.

Tots aquests records de Manlleu -segur que són de Manlleu, en tinc certesa- no m'han dit mai res, però. No he tingut mai gaires ganes de conèixer aquella nena morena, ni de saber on era exactament aquella casa ni qui eren aquells desconeguts que em miraven. Sí que recordo la Conxita i el seu home, però els recordo no pas de Manlleu, sinó perquè després els vaig veure més vegades, en visites que feien a casa els pares o en dinars que vam anar a fer a casa d'ells els meus germans i jo.

Hi havia, però, un record de Manlleu, d'aquella estada de quan tenia poc més de dos anys, que el tenia clavat al cap. Eren unes escales imposants. Jo estava a baix de tot de les escales i, mirant amunt, no veia res més que escales. Al capdamunt, només es veia el cel. I una església, sí, però l'església no hi era en una disposició normal, tot i que jo aleshores encara no sabia que aquella església no estava on era normal que estigués, és a dir, al capdamunt de les escales i amb la façana paral·lela a les escales. No. Aquella església no lligava amb les escales, sinó que estava en un costat, al costat dret, i no perpendicular, tampoc, sinó en diagonal. Una cosa raríssima. És clar que tota aquesta estranyesa no la vaig tenir llavors, ni sabia res de paral·lelismes ni de disposicions normals ni de façanes ni d'esglésies ni d'escales.

Tota la meva estranyesa va anar arribant amb els anys. Temps després, moltes vegades, recordava la visió de les escales de Manlleu. I va ser amb el temps, de mica en mica, que vaig anar descobrint que aquella imatge que guardava a la memòria era d'una església, i que no era normal que les esglésies estiguessin situades al capdamunt d'una escala no en paral·lel, sinó en diagonal i en un extrem de l'ultima escala. La imatge es va anar convertint en un misteri a mesura que passaven els anys i anava descobrint la raresa de la visió. Fins que vaig arribar a dubtar de la realitat del record i el vaig començar a oblidar...

L'any passat vam passar l'estiu amb la família en un llogarret prop de Manlleu. Ja feia temps que no recordava la imatge de les escales, ni havia pensat d'anar a Manlleu per res. Però em va revenir el record de les escales estranyes, amb molta força i nitidesa, un dia que vam anar a Manlleu a comprar alguna cosa que no vam saber trobar al poble. Vaig dir-me: ara o mai. Havien passat més de quaranta anys, però em calia retrobar les escales i comprovar que tots els centenars de cops que hi havia pensat al llarg dels anys, dient-me sempre "quina cosa més estranya", no havien estat debades, que eren records que tenien un fonament real, que l'havien de tenir per força.

No em va costar gens trobar-les. Molt a la vora de la plaça major, escales amunt per unes escales que deuen ser noves -noves, vull dir dels últims quaranta anys- hi ha el tram d'escales que durant tant de temps m'havien tingut intrigat. Hi vaig pujar sol, mentre la família s'esperava a la plaça prenent un gelat. Els havia dit que m'esperessin un moment. No hi havia dubte. L'entorn immediat, excepte la banda de les altres escales que continuaven cap avall fins a la plaça, era idèntic, i el podia recordar amb tot detall. Cada raconet, cada graó, la paret de pedra, la baluerna de l'església esbiaixada al capdamunt, tot m'era conegut. Vaig recordar, i perdoneu la intrusió tan extemporània en un record íntim com aquest, vaig recordar la pel·lícula "Minority Report", que havia vist feia poc en video. I vaig creure que d'alguna manera hi ha fets inversemblants com els que passen en aquesta pel·lícula que són possibles.

Vaig ajupir-me al capdavall de les escales, em vaig acotar fins a tocar gairebé el terra amb el cap, i vaig reviure una situació exacta a la de quaranta anys enrere. Exactament la mateixa visió. Unes escales que tocaven el cel i una església situada en diagonal, al costat dret de l'últim esglaó. Un llarg calfred a l'espinada i una suor abundosa, molt més que no era normal encara que fos l'estiu, em va envair una bona estona.

I el calfred es va repetir quan vaig tornar a ajupir-me, al cap d'una estona, per reviure per tercer cop a la meva vida una experiència tan emocionant. I encara ho vaig fer una quarta vegada.

Vaig mirar d'explicar-ho a la família. S'ho van prendre com una curiositat o potser com una excentricitat de poeta, però em van acompanyar escales amunt perquè els ho expliqués amb detall des de l'indret estant. Ja no em vaig acotar una cinquena vegada. No ho haurien entès, m'haurien pres per tocat del bolet.

Ningú més no recordava haver viscut experiències similars, d'un record i una visió amb aquest grau tan elevat i irracional de dependència física. De fet, al marge de la família, ara és el primer cop que ho explico a algú altre. Espero que fareu un ús adequat d'aquesta confidència i que no escampareu la història pertot arreu.