Recomanació literària: L'Art d'Estimar

Erich Fromm (Frankfurt,1900 - El Tessí,1980) psicòleg nordamericà d'origen alemany, va escriure uns quants llibres sobre la seva especialitat, la psicologia social. Cap a la dècada dels cinquantes es va publicar el seu assaig sobre l'amor: The Art of Loving que es va traduir als idiomes més parlats i també al català, uns anys més tard.

En aquest assaig es fa l'anàlisi d'un fenomen associat al reialme de les emocions, és a dir, més al cor que no pas al cap, amb un rigor i un mètode que reflectien el caràcter metòdic i disciplinat de l'autor.

A principis dels vuitantes, en una època en què aquest llibre va assolir una certa celebritat entre els joves de la meva edat, en vaig sentir a parlar a alguns amics que l'havien llegit. No va ser però fins després d'experimentar el meu primer desengany amorós que vaig sentir la necessitat imperiosa de llegir-lo, en busca de les claus per fer un aprenentatge que la vida m'acabava de demostrar amargament que, pel motiu que fos, no l'havia sabut adquirir encara.

El text està estructurat en quatre parts: Al primer capítol es qüestiona si realment podem considerar l'amor com un art, si no seria més aviat una emoció que ens envaeix o no independentment dels nostres esforços o de la nostra voluntat. Al segon, "la teoria de l'amor", el dissecciona amb un bisturí i fa l'anàlisi teòrica d'aquest sentiment. Els seus components: cura, responsabilitat, respecte i coneixement; els seus objectes o tipus d'amor: fraternal, maternal, eròtic, a si mateix i amor a Déu. El tercer capítol porta un títol que s'explica per si sol: "L'amor i la seva desintegració en la societat occidental contemporània". Després separa els conceptes de la teoria i els de la pràctica de l'amor. En aquest darrer capítol adverteix que no hi cal buscar cap recepta fàcil, a l'estil dels llibres d'autoajuda que s'havien començat a publicar als Estats Units. I malgrat tot, alguns dels conceptes que hi dóna em van quedar gravats fins al dia d'avui. En aquest quart capítol s'hi enumeren i expliquen les premises per a la pràctica de l'amor: disciplina, concentració, paciència, fe, coratge i activitat.

Un aclariment que l'autor fa amb tota honestedat arribat al punt de parlar de l'amor a Déu, en el qual s'extén especialment, és que ell personalment parteix d'una perspectiva "no teísta" -que no ateísta -en la seva visió del món. I, de fet, es veu clarament quan llegim la seva descripció d'aquesta relació en particular, com una de les formes de l'amor humà.

Un llibre, doncs, en el qual aquest expert en la psicologia social va posar sota el microscopi una matèria difícil d'analitzar, amb un resultat prou reeixit, al meu entendre. Es tracta d'un assaig de gran interès tant per l'objecte d'estudi com pel tractament que se'n fa. Perquè, al capdavall, hi ha algú que no estigui interessat en aprendre a estimar?