QUIRÒFANS

La primera vegada que vaig entrar en un quiròfan tenia tretze anys. Em van operar d’un genoll. No sabem de quina manera se m’havia fet un ganxo en el junt del genoll i no podia doblegar la cama sense dolor. El meus pares ja tenien una certa experiència en això dels metges, hospitals i quiròfans, degut a que el meu germà havia nascut amb una estranya malaltia i va havia estat assistit de molt petit.

Jo no, jo en principi estava sana i era esportista, molt esportista, i feia tot el que em feien fer, sense fer preguntes, obeïa sense pensar el perquè de les coses.

Malgrat l’experiència prèvia que ja tenien els meus pares, el dia que el metge ens va dir que jo tenia un ganxo en el genoll, el meu pare es va desmaiar, es va repenjar a la paret i es va anar esllanguint lentament fins quedar assegut a terra.

D’aquella estada en aquell quiròfan només en recordo la sensació que vaig tenir quan em varen posar l’anestèsia. El metge m’anava fent preguntes per saber en quin moment jo me n’anava i ja podien començar. Jo estava estirada mirant la làmpada enlluernadora que hi havia sobre meu , hi havia com a mínim uns setze focus; de sobte vaig marxar cap a la profunditat de la son. Com si caigués enrere volant des de dalt d’un trampolí. Vaig volar i....

Al cap d’un instant, per a mi, perquè de fet havien passat potser un parell d’hores, vaig obrir els ulls en una habitació d’hospital, sense saber exactament què hi feia allà. El genoll em pesava com una tona i tenia moltíssim dolor, perquè és clar, m’havien hagut de raspar l’òs per treure’m aquell ganxo.

Durant molts anys, quan obria l’armari de la meva mare, veia en primera línia un potet de formol, amb un ínfim trosset de mi guardat allà dins, talment com si fora un diamant.
Era el meu ganxo.