Quin és el preu de la mort?

Un relat de: La que somia
Dreta sobre el gran finestral de casa permeto que la brisa m’acaricií amb tendresa sincera, com ningú mai ho ha fet. La sensació d’adrenalina per estar a un sol pas del abisme em fa sentir-me menys atrapada. Dia rere dia la por em menja les entranyes, com mil dimonis que mai podré exorcitzar. La soledat i la foscor s’instal•len dins meu com aranyes putrefactes que em rosseguen els intestins. Mai podré sortir endavant.
El fum, dels incomptables cigarrets que han atenuat la meva ànsia, inunda casa meva, em nubla la vista i no em deixa veure l’únic que m’ha quedat després de quaranta anys de vida: fotografies brutes de cafè i llàgrimes que guarden rostres amb sentiments amagats.
Res em serveix per fugir de la por, la desprotecció que ha retornat com una vella amiga, juntament amb el meu cognom de soltera. La dependència pel meu home m’ha portat a la debilitat i quan un és dependent de quelcom que ja no hi és, que més li queda a banda dels records? Intento cantar, com tantes vegades ho havia fet anys enrere però la veu no em respon; jo, que ho vaig abandonar tot per ell ara em traiciona abandonant-me com a una nina feta mal bé després de tants anys de ser utilitzada.
En aquest instant, tan efímer com la vida sé que és l’únic que em podrà salvar d’aquest turment: fer un pas endavant. Tot seguit caic , la gran caiguda em porta a deixar-me bressolar per Morfeu i que m’aboca a somiar i a reviure tots els moments en que he sigut inferior, en que la meva suposada força no m’ha servit per vèncer, tots els moments que han macat la meva vida i me l’han anat robant. Ara puc respondre la pregunta que sempre s’ha repetit al meu cap com una melodia sense fi: Quin és el preu de la mort? La vida.

Comentaris

  • De la vida a la mort[Ofensiu]
    Eloi Miró | 12-01-2014 | Valoració: 10


    Cert que el preu de la mort és la vida, i ven cara que pot arribar a sortir. Pel que fa el relat en si, respiro desesperació, la desesperació d’un personatge que no troba sentit a la vida... i quantes vegades no experimentem aquestes sensacions (jo si més no: moltes, potser masses) però també puc afirmar que hi ha una teràpia davant aquesta malaltia, una medicina que no falla mai!! El somriure. regalar un somriure i que aquest et sigui correspost pot canviar en cent vuitanta graus la direcció catastròfica de tot un dia!
    M’ha agradat llegir-te de nou!

    Una gran abraçada La_que_somia i molt bon 2014!! Ple de literatura i de felicitat! (i sobretot continua somiant!!!)
    Eloi

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: