Mirades desconegudes

Un relat de: La que somia
A les 7.42 de matí vaig carregar-me la motxilla i amb un badall a la boca vaig sortir per la porta de la nostra petita casa. Fins a l’escola només havia de recórrer dos carrers però amb tal de trobar-me’l no m’importava esperar-me alguns minuts fora de classe, com sempre, pensant en ell. I com cada matí a les 7.45 ens vam tornar a creuar per davant de la llibreria Desclot, i com cada matí ens vam mirar em vergonya, de reüll. I com cada matí vaig somriure, esperant que fossin les 7.45 de l'endemà per tornar-lo a veure. D’això vivia jo, de mirades desconegudes.

Comentaris

  • Tot ho hem fet[Ofensiu]
    chusteriana | 06-02-2014 | Valoració: 8

    No m'he alimentat jo de mirades, gestos i somriures que no anaven dirigits a mi, mare de Déu! Crec que no hi existeix ningú al mòn que no hagi tingut un amor secret. Ho has clavat! Enhorabona!

  • Què hi ha...[Ofensiu]
    AVERROIS | 11-10-2013 | Valoració: 10

    ...més dolç que una mirada i un somriure? Qui no vol que el mirin amb calidessa i amb un somriure de complicitat? No oblidis mai aquelles mirades desconegudes.
    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: