La casa dels llibres

Un relat de: La que somia
Aquell matí em vaig aixecar amb el peu esquerre, plovia i feia fred. Per desgràcia (meva, no dels meus pares) havíem marxat de vacances amb la família a un poblet de l’interior no massa conegut i degut al temps vaig estar tot el matí llegint per tota la casa, canviant constantment de racó ja que a ningun em trobava a gust. Després de dinar uns bons macarrons fets per la meva dolça mare vaig anar al meu santuari, on segur que m’hi trobaria a gust: La biblioteca del poble.
Com no sóc d’aquí encara no m’havia familiaritzat amb la gent que regentava aquella casa dels llibres o els racons on s’hi estava millor, per això vaig pujar al segon pis i em vaig asseure a una taula al costat de la finestra des d’on es podia veure gairebé tot el poble. Vaig treure la meva novel•la i em vaig fondre amb les paraules de Ruíz Zafón. De sobre algú aparegut de la nada es va asseure a la cadira del davant i com jo es va posar a llegir una novel•la: ‘’El nom del vent’’. Així vam passar un quart d’hora, jo sense poder-me concentrar en el que llegia degut a al proximitat del desconegut i ell sense estar quiet a la cadira. Finalment va parlar:
-El recomanes?- Va preguntar l’estrany.
Jo vaig apujar el cap i vaig poder veure el rostre del noi, que devia tenir uns 17 anys. Era pàl•lid, amb el cabell negre i els ulls blaus com el cel un dia d’estiu. Em feia posar-me nerviosa.
-El llibre?.. Ah si doncs... Bé, està molt bé, aquest autor m’agrada molt.- Vaig respondre amb torpesa.
-Em dic Maxi.- Va dir, acompanyat d’un somriure encantador.
- Jo Nina, encantada.
-Vens molt per aquí? No t’havia vist mai.
-No, bé, he vingut de vacances amb els meus pares, ens hi quedarem un mes. Tu vius aquí?
-Sí, per desgràcia. Si vols et puc fer de guia turístic per aquí però no hi ha massa per veure. Hi ha un lloc molt especial però només les persones especials el poden veure i de moment no hi he portat a ningú...
-Ho aconseguiré - Vaig afirmar decidida.
- Estàs molt convençuda.
-I tu estàs molt convençut de que vulgui veure’l.- Vaig dir amb posar ‘’xulo’’.
-Saps que et mors de ganes.
-...Si, ensenya-me’l si us plau!.-Vaig dir desistint-
De sobte una mà ens va tornar a la realitat, la bibliotecària ens feia callar, doncs encara que ho havíem oblidat, estàvem encara dins la biblioteca, on per fi, els llibres van crear una història entre persones, en canvi de les persones crear un llibre.

Comentaris

  • Sensacions i Decisions[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 08-10-2013 | Valoració: 10

    Sóc amant dels llibres. Un Relat captivador. Felicitats !!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: