¿Qui diu que l'amor entre dues noies no existeix?

La veritat és que tot havia estat massa estrany i ràpid. No sàvia el que sentia en aquells moments perquè no podia explicar-ho. Aquelles papallones en el estomac, aquells nervis cada vegada que es girava a preguntar-me alguna cosa en classe, aquelles mirades que alteraven els batecs del meu cor... em resultava tot molt rar, pot ser perque era la primera vegada que sentia algo així.
El primer que vaig pensar va ser ''Crec que m'estic enamorant'', i no em vaig equivocar en absolut.

Crec que és llei de vida enamorar-se, que tard o prompte ocorre, i que poden existir mil persones al món que t'agradin, però enamorar-te solament ho faràs d'una, la teva meitat.

Ella despertava alguna cosa en mi que els altres nois no podien despertar. No se si era la seva dolçor o lo preciosa que era, però quan els seus ulls em miraven per uns segons podia tocar el cel. Pot ser que fóssim diferents, en com parléssim, en la nostra forma de ser, però eren mes les coses que ens unien que les que ens diferenciaven.

Ella era ja major per a mi, o això creia. Tènia 20 anys, i jo 17, però en el seu rostre podia veure reflectida a una nena. Una nena que desitjava trobar a algú. I jo desitjava fer-la feliç, volia ser aquell ''algú'', volia que passés la resta dels seus dies al meu costat, que m'entregara tot el seu temps i a canvi donar-nos tot el nostre amor, volia despertar-me als matins i veure reflectit en els meus ulls el seu bell rostre, volia que m'estimés com jo l'estimava, en definitiva, volia estar al seu costat i regalar-li tot l'afecte i estima que tènia guardada per donar-li a la persona afortunada, i jo sàvia amb tota la meva seguretat que era ella.

Crec que el mes bonic quan t'enamores és quan estas poc a poc coneixent a la persona, i cada vegada mes profundament. Coneixent les seves pors, les seves aventures, les seves experiències, les seves fantasies... aquell misteri de desitjar estar amb aquesta persona però realment coneixes poc d'ella, i no obstant això ja desitges els seus petons i les seves carícies. Aquells nervis de saber que us agradeu, però ho oculteu sota les mirades.

Jo mai creia que l'amor podria ser tan meravellós, això de voler a una persona completament, amb totes les seves imperfeccions. Però aquests errors són els que ens fan únics, i quan realment vols a algú arribes a estimar tant les virtuts com totes i cadascuna de les seves imperfeccions.

Ens havíem entregat cos i ànima, i teníem per segur que un sentiment recorria tot el nostre cos. Sabíem amb seguretat que mai s'anava a esvair, era algo màgic que molt poca gent podria assaborir.

Realment, és impressionant el que es pot arribar a sentir per una persona, i encara que en l'amor sempre hi hagi sots, tot se supera si de debò saps estimar. Sempre està la persona correcta allà fora esperant-te. No cal buscar-la, la clau de tot és l'esperança, cal tenir paciència, tot arriba i tot ocorre, solament cal improvisar.