Dies de tardor

Era un dia de tardor, feia fred i havia plogut. Es podia apreciar l'olor a herba mullada.
Em trobava allí, en aquella caseta enmig del camp. Solia anar quan volia estar sola però aquesta vegada vaig estar acompanyada.


Els seus braços m'envoltaven, les seues mans m'acariciaven, i jo no podia evitar quedar-me seriosa ni dues mil·lèsimes de segon, era inevitable no somriure... Tènia tot el que volia des de fa molt temps i em sentia feliç, ens sentíem feliços i els dos desitjàvem que aqueix moment no s'acabara mai.

- Estic feliç, saps? però, no vull acostumar-me a açò... se que algun dia es va acabar, i tant de bo no fóra així, però res dura eternament.

- Ja.. - Em va dir ell amb un to trist.
Li havia canviat la cara per complet, i jo m'havia quedat sense parla. Em vaig guiar pel cor i li vaig fer una besada en la seua galta, que malgrat fer tant fred, estava càlida.

- Em pots prometre una cosa?

- El que? - Li vaig dir una mica desconcertada.

- Promet-me que encara que açò s'acabe i pase tot el temps del món... ens tornarem a trobar. Encara que algun dels dos tinga parella, encara que estiguem separats per milers de Quilòmetres, encara que les coses no hagen acabat bé... Promet-m'ho, com la promesa mes valuosa que tingues. Jo, te promet que ho compliré.

- T'ho promet.

Açí em vaig adonar que no fou la meva orella on vas murmurar sinó el meu cor. No foren els meus llavis el que vas besar, sinó la meva ànima.