Què se n'ha fet...?

vegades sembla que la musa ens abandona, que la inspiració ja no tornarà mai i et sents buit...com si la madeixa per teixir els versos s'hagués acabat...és un estat que el poeta no pot patir. perquè la poesia és l'estat natural del poeta, és un sentiment inherent a ell...i és terrible quan no es troben els mots precisos.

Aquesta és la impressió que m'ha fet el teu bonic relat...aquesta pregunta que no goses respondre per no trencar el silenci...què se n'ha fet...de la poesia...del poeta?.

No desesperis, la llum del teu interior tornarà a brillar i ens mostrarà el poeta que portes a dins. Molts petons. ESPIRAL.

M'agraden els Carpe Diem, i mai n'havia sentit tantes versions! ;) (m'ha cridat l'atenció especialment el Carpe totem!)

i aquell silenci que trencar no gosava?
Què se n'ha fet de les paraules? dels sentiments de poeta? ... estan adormits en somnis... retornaran.

Quan des de fora sembles estranya, no et reconeixen; però tu si que saps interpretar aquells canvis que en tu s'evidencien.

el dia després de la presentació vaig entrar al teu raconet i hi vaig veure la teva gosseta! veig que ets amant dels gossos, eh! ;) tens amics fidels, doncs!

apalins guapa, que vagi molt bé!
ens veiem per aquí, o ens retrobem!

Gemm@ (per a una altra Gemma! jeje)

aquesta frase m'ha encantat
**
La teva ànima tan sols somnia…
**
perfecte i dolç!!

petonets

felicitats per aquest poema tant macuu, com pots veure torno a treure el cap per aqui, i espero quedar-m'hi una altra bona temporada. Que ja us enyorava! molts petons, et continuare llegin, com smpre!

xarop

Morirà l'estona, més el poeta mai...