Quan l'amor s'acaba

Va arribar a casa i va seure davant de la pantalla de l'ordinador. Com cada dia. I va plorar. Com cada dia també.
Enfonsada en la més profunda tristesa va provar de recordar la cara del seu últim príncep blau; va intentar recordar l'últim petó. Però ja no podia. Feia massa temps. El mateix sentiment li seguia recorrent l'esquena, però la sensació no era la mateixa. L'essència tampoc.
M'estimava?- va pensar.
Va descobrir que no estava preparada per a la vida, encara era massa innocent.
Tot era terriblement negre. Portava tres mesos sense ell.
Ah! Havia estat feliç!
Però ara ja era igual. Podia fingir que no li importava. Apreciar com viure sense ell era molt millor.
I s'ho repetia un i un altre cop: "Ja no penso en ell!". Però sempre acabava somniant els braços del seu príncep al voltant de la seva cintura.
Caminava pel carrer esperant trobar-se'l. Passava un cop i un altre per davant de casa seva.
Mentia i es mentia, així aconseguia ser mínimament feliç.
Només volia veure'l. Un últim cop. I ser ella qui li digués adéu aquesta vegada. Poder dir-li que ja no l'estimava, que el món estava ple de nois. Que des que ja no estaven junts respirava molt millor.
Llavors va sonar el telèfon, es va afanyar a agafar-lo. Però no era ell.
No ho podia dissimular, encara l'estimava.