Qualsevol desconegut

Sortiria de festa i prendria una copa darrera una altra fins que no fos conscient d'ella mateixa.
Segurament algun noi aniria a dir-li qualsevol cosa i començarien a parlar.
Ell la convidaria a un parell de copes més...
I ja se sap, una cosa porta a l'altra.

Després acabarien en un racó d'un bar o al darrera de qualsevol cotxe toquejant-se.
Però li agradava sentir les mans calentes d'algun desconegut sobre la seva pell.
L'excitava la seva llengua atrapada en la boca d'algú de qui -potser- no sabia ni el nom.
Se sentia sola, i creia que amb algú dins seu se sentiria acompanyada.

Abans ella no era així, però.
Abans somniava núvols de cotó fluix, matins assolellats...
En canvi ara només veia núvols grisos de cendra i matins de boira...
Ara, ja ni recordava quan se'n va oblidar dels somnis.

I si l'alcohol no li havia fet prou efecte
i se'n recordava en el moment que l'home desconegut gemegava a la vora del seu coll
li agafaven unes ganes imparables de plorar...

Ell ni se n'adonava -o potser si...-
i continuava a la feina, com si res el poguès distreure.
Ara ella ja plorava com una boja. No s'havia pogut aguantar...
Les llàgrimes regalimaven galtes avall.
Es paraven a descansar en les espatlles de l'home desconegut.

-Què et passa?
-Res...
-Et faig mal?
-No...
-Doncs què et passa?
-Que res...
-Collons que complicades sou les dones!

I s'apartava d'ella.
I ella plorava encara més.

Ell es posava la roba mentre la mirava amb cara de ràbia.
Ella, llençada al seient de darrera del cotxe se'l mirava amb cara de nena petita indefensa.
Nena petita que avui volia el 'clau' de la seva vida.
I mira...

El cop de porta va sonar com una bufetada.
I li va fer encara més mal.
Va seguir plorant.

Quan les llàgrimes ja se li havien esgotat, va posar-se la roba.
Va mirar-se al mirall del cotxe i va pentinar-se el serrell.
Va estar una estona mirant els seus ulls verds vermells com els seus llavis.

Va sortir del cotxe, i se'n va tornar a anar.
Va entrar al primer bar que va trobar i va demanar una copa i es va posar al mig de la pista a ballar sola.
No serien les mans d'aquell, o qualsevol altre desconegut les que la fessin sentir bé.
Amb ella mateixa i la copa que aguantava ja en tenia prou.

I va prometre's en silenci que mai més se sentiria com un objecte.
Que no s'arriscaria a sentir-se mocador de paper usat llençada al darrere del cotxe.
Que abans de tot això, havia de trobar algun desconegut que passès a ser conegut.
I que el desconegut conegut sabria dissipar-li la boira i pintar-li els núvols de colors.
I va somriure ballant.