PUNTUALITAT

L’Andreu Adeu va pujar al metro i es repenjà a una barra metàl·lica, al costat de la porta. Es va mirar al vidre d’una finestreta, que li feia gentilment de mirall, i es va veure molt desmillorat, blanc de cara, ulls ensorrats, mirada un pèl perduda...
Un bip, bip, li anuncià l’entrada d’un WhatsApp al mòbil, l’obrí i el va llegir pausadament. Era dels Serveis Funeraris de la ciutat. Li recordaven que la seva cerimònia d’enterrament era aquell matí a dos quarts de dotze. Mirà el seu rellotge, eren les onze i cinc. El seu cap s’enterbolí...,tota la vida obeint ordres: del seu cap, de la seva dona, de la seva mare, del president de l’escala de veïns..., i s’atabalà per si no podia arribar puntual a l’hora assenyalada...
Una nena de cara blanca, d’ulls blaus i rinxols daurats, agafada també a la barra metàl·lica el mirà i li va somriure. L’Andreu li acaronà els cabells i aquella carícia li encomanà també a ell un lleuger somrís que s’albirà al seu rostre. Llavors li va venir a la ment un pensament alliberador: tot i arribar tard, de ben segur que la cerimònia no començaria, sense ell...