Punts suspensius

L'Hector sempre havia somiat en tenir una moto. Quan va ser el seu aniversari els seus pares li'n van regalar una. Aquell mateix dia, ho va anar a celebrar amb la seva colla de l'institut. Van fer una festa gegant a casa del Miquel, un noi de la seva edat. Hi havia menjar de tot tipus per picar, begudes, i moltes altres coses. De sobte, el Miquel, va dir:

- Ei! Sabeu què? Tinc uns quants pitis! Qui en vol, eh, qui en vol?

Tots deien que sí, que era genial, que ara seria millor, la festa. L'Hector, però no sabia què pensar. No en volia, i a més a més després havia de conduir, ja que havia vingut amb la moto. Però hi insistien tant...

- Vinga tio! Enrolla't! Serà un passada, si no passa res.

- Sí, però...

- Ni peròs ni peres, home! No cal que te'n fumis quinze!

- Ja, però és que...

- Res - el va tallar l'Arnau - Sí o no?

L'Hector es va decidir. Primer va començar amb un. Com que no feia efecte, un altre. Després el tercer. I així fins que els van fer fora. Després ho veia tot molt lluny i la moto era allà mateix. Llampant. Brillant. Destacant.

Hi va pujar i la va engegar. Va donar gas, més gas. Es pensava que ho tenia tot controlat. Fins que des de la dreta en va sortir un camió. I llavors la moto. Camió. Moto. Camió. Moto.

.................................

Ara ja feia tres anys, de l'accident. La Marta, germana de l'Hector, no ho podia oblidar. Cada 5 de maig, anava al cementiri a canviar-li les flors i a fer-li companyia.
Malgrat tot, encara no l'havia perdonat i dubtava de si podria fer-ho o si l'odiaria durant tota la vida.