Puc esperar

Perquè en algun moment vaig creure que podriem estar els dos aquí, refugiats en aquest bar mentres el cel plora i la gent s'escapa... Però tu no estàs i la cançó m'omple de soletat...

Creure en tu i en la teva presència... això és l'únic que la teva ausència em diu però el cor em convenç que no vindràs... I seguiré amb la cançó, la meva soletat i la teva ausència...

Segueixo esperant. Tan sols han passat uns minuts des que he començat aquesta espera i segueixes sense venir...

No sé si saps que avui t'espero aquí, però potser demà et segueixi esperant en un altre lloc; potser no sigui un bar, potser no sigui cap lloc...

Tot em sona trist i m'agradaria parlar-te, però no estàs, la teva ausència em diu que segueixi confiant... però és teva i, la meva presència, em diu que potser les meves esperances morin al veure que la tarda se'n va, esperant quelcom... potser a tu o..., res.

S'obre la porta. Salta el cor del seu petit refugi. Algú entra. M'agradaria que fóssis tu però no ho ets i el cor decideix entristir-se altre cop dins la seva llar.

No arribaràs, potser tinguis algo més important a fer i no recordaràs ja que t'espero... però seguiré fent-ho...

No, no et trucaré! Vull que sentis aquesta necessitat irremediable d'estar amb mi, de compartir el mateix instant i el mateix lloc, de sentir-me sota els teus braços, de sentir els teus llavis contra els meus i la explosió dels nostres cors com si fóssin només un al sentir la suau carícia de la teva pell contra la meva...

No seguiré somniant!

Per un moment havia pensat que et tenia al meu costat i em miraves amb ulls famolencs, fam de mi. Havia sentit que volies curar la teva set amb els meus llavis i calmar el teu cor amb les meves carícies però no vull alimentar-me de quelcom que mai va ser, mai ha sigut i mai serà.

Ara sonava... res. He confós la melodia de les meves llàgrimes al caure sobre l'ànima buida amb un vella cançó... : "Nom només és el soroll que un cor trencat al plorar"... És dolorós i la por s'apodera de mi cada vegada que una arriba a la seva fi... "plinc", "plinc", "plinc"... en caigueren tres; les tres per tu...

Però encara no arribes. Em pregunto què estaràs fent. No em ve res al cap. Suposo que prefereixo esperar pensant quelcom que no em crec abans que acceptar que t'has oblidat de mi...

Però jo no t'oblido, segueixes al meu cap, en els meus ulls només si reflecteix la teva imatge, harmoniosa, blanca... Sento un calfred al clatell. Algú ha entrat. Aixeco la mirada trista i ennuvolada per les llàgrimes. Encara es veu algun signe d'esperança en ells... res. Sento com l'esperança desapareix com un riu que troba la seva fi a la mar.

És tard, potser hauria de deixar aquest lloc, no sé perquè en algun moment vaig creure que podriem estar els dos aquí, refugiats en aquest bar mentres la nit cau i ja no queda ningú més amb qui parlar.