Entre el Cel i la Perdició

Qui no ha sentit mai a dir que la vida no és més que un camí sinuós, que fa pujada i, a més a més, ple de pedres pesants i monstruoses? N'hi ha alguns que fins i tot diuen que de tant en tant trobes algun que altre arbre per reposar durant una estona...; jo dic que també per mirar el camí recorregut fins ara, mirant enrere (el just i necessari) però no tornant-hi mai, perquè podríem quedar-nos'hi estancats.

Aquests arbres no ens els trobem al mig del camí perquè sí, sinó que apareixen quan els necessitem de veritat; el que passa és que a vegades decidim ignorar-los i seguir endavant el nostre camí... Aleshores, quan ja has avançat molt, i fins i tot massa, t'adones que hauries d'haver parat en aquell arbre i que per alguna cosa inexplicable, no en pots fer aparèixer un altre i no et queda més remei que seguir endavant. És aleshores, i només en aquell precís instant, quan el camí comença a fer-se més feixuc, les pedres pesen massa per poder-les aixecar, les sents dins el teu cos, al cor, a la ment... Superes la primera, i la segona, i la tercera fins que arribes a la desena que ja no la pots superar; encara carregues dins teu la primera, somnies amb ella, vius amb ella, forma part de tu quan realment no hauria de ser un pes tant i tant desagradable i és llavors quan decideixes parar; al mig del camí, sentint el poder del sol a la pell, el pes del món a les teves espatlles... no pots més... i t'adorms...

- - -

Vaig despertar un bon dia, semblava fer sol i en aquell moment el camí no era solitari sinó que hi havia molta gent que caminava, com jo, pel camí i ho feia alegrament. Alguns cantaven, d'altres simplement debatien sobre algun tema important o no, altres preferien fer-lo sols però amb fe i; d'altres que, com jo, havien caigut al mig del camí. Estaven desorientats, no sabien on eren, no sabien on volien arribar quan van començar a caminar i ni tan sols s'enrecordaven de qui eren.

Em vaig apropar temeràriament a un d'aquells que cantaven alegrement i li vaig preguntar que com ho havia fet per aconseguir aquell estat de pau i la resposta va ser clara i, a més a més, ja me la suposava: "Un bon dia vaig desitjar un arbre, un pomer!"; em va dir i va continuar; "(...) per descansar sota les seves fulles i, quan el vaig veure, m'hi vaig llançar a sobre, el vaig abraçar i després vaig caure en un son profund. Mentre dormia, vaig endreçar la calaixera de la meva habitació i gràcies a això he après a lluitar i a cantar per fer més lleuger el meu camí". Tenia raó, vivia en pau amb sí mateix i això és el que el feia ser feliç. No necessitava res més que pau interior.

Més tard, em vaig apropar a un d'aquells que havia caigut al mig del camí i li preguntí que què havia passat perquè es trobés enmig del camí sense poder-se aixecar i negant qualsevol ajuda que li pogués venir de l'exterior i; un altre cop, la resposta tornà a ser clara i, també, me la suposava: "Vaig voler un arbre, però creia que aquell moment no era el més adequat per descansar així que vaig decidir seguir endavant. Més tard, vaig començar a sentir-me cansat, no sabia on anava, no em trobava a mi mateix... m'havia perdut. L'orgull em va empènyer endavant fins que no vaig poder més i vaig caure. Em sentia sol, però desconfiava de tot i no volia a ningú. Em sentia brut, però no volia purificar-me. Em sentia cansat, però ja no creia en res". - "En res?"-, vaig replicar-li sorpresa. "En res, vaig perdre tota esperança, no tenia res, ni diners, ni bellesa... no tenia vida. Caminava per inèrcia i al final... bé, ja ho veus!".

Allò em va sorprendre, vaig sentir impòtencia, ràbia, dubte... no podia deixar-lo allà! Així que, sense pensar-m'ho dues vegades, el vaig agafar i li vaig dir: "T'acompanyaré un tros del camí, perquè aprenguis a creure, no en els altres, ni amb el materialisme, sinó amb tu mateix". Tot seguit vaig explicar-li que jo havia viscut el mateix però que havia aconseguit endreçar la calaixera i que m'havia trobat a mi mateixa. No vaig negar-li que allò era el més impressionant que m'havia passat mai i que, a la vegada, era el que em feia més por de tot el que pot fer por en aquest món -perquè, al cap i a la fi- la lluita contra tu mateix és la pitjor lluita que existeix, ha existit i existirà mai; però tot i així, és la lluita més important de totes, perquè aprens el significat de tot el que t'envolta. També li vaig dir que les aparences enganyen i que les essències sempre són certes. El vaig ajudar a treure's l'armadura de sobre, i per sorpresa seva, es va sentir alleugerit, més lliure, més humà i va aprendre a viure amb sensatesa i cuidant d'ell mateix i de la gent que l'envoltava.

Jo, també vaig aprendre quelcom com per exemple, que a vegades ajudant als altres aprens a valorar coses que ni sabies que podien ser valorades; vaig aprendre que a la vida no estem sols sinó que hi ha molta gent com tu i que això és una alegria al cor; vaig aprendre que realment hi ha una connexió entre la raó i el cor i que els dos poden portar-te tant al cel com a la perdició... tot depèn de si tries l'arbre o vols continuar sense respirar...