Ho oblidà

I oblidà que el palau sempre havia estat allà i que la clau era el seu cor.

I les tempestes no li deixaren veure que estimar la vida significava ser lliure; que la veritat era honor i valor i que, estimar, era el millor que li podria passar mai.

I oblidà perquè el seu vaixell s'enfonsà... Ho oblidà perquè no s'enrecordava de nadar... Es perdé perquè creia en una barca salvadora.

I no tornà perquè no era conscient que aquella barca era seva, que tan sols era la fe que tingués en trobar la clau d'aquell palau. No trobava el seu camí, els seus crits s'ofegaven en la negra nit i li mancaven forces per abraçar.

I aleshores sentí que podia cridar, sentí que tot fluïa al seu ritme, vaig poder abraçar el món. L'estimava! Vaig sentir que la resplandor dels meus ulls sumant-li l'expressió de la meva cara deixaven caure una llàgrima que relliscava descansada i tranquil.la.

Era una llàgrima dolça. Sabia que plorava de felicitat perquè era lliure de poder cridar! Aquella era la llàgrima sincera de la felicitat i era la més dolça perquè la llum que desprenien aquells ulls tant meus anunciaven esperança i; per primer cop, no vaig tenir por.

Estava dreta, a la punta d'un precipici. Quasi bé a punt de caure però no tenia por perquè tenia ales! Aquelles ales que vaig oblidar en un calaix mal tancat perquè creia no saber-les utilitzar però vaig volar; vaig volar tant alt que vaig poder acariciar la lluna i quan vaig haver baixat altre cop vaig comprendre que quelcom en mi havia canviat i per fi em sentia en pau amb mi mateixa.