Propòsits d’any nou

La nit de Cap d’Any vaig rebre un missatge de felicitació d’un número desconegut. Vaig contestar a la felicitació disculpant-me per no saber qui era i em va respondre que a ella li passava el mateix, que tenia guardat el meu número com «el noi de la guitarra» però que no se’n recordava de mi.
Va resultar ser la Lucía, una noia amb la que vaig coincidir l’estiu de dos mil dos treballant en una petita cafeteria de l’extraradi de Barcelona. El seu rostre se m’ha desdibuixat amb els anys però recordo perfectament les converses que teníem durant les estones ocioses a la feina o davant d’una cervesa havent plegat. Jo en aquells temps estava aprenent a tocar la guitarra i la duia a tot arreu; ella era una malalta dels llibres i em va obrir la ment a un univers de nous autors que per a mi havien estat desconeguts fins aleshores. Els llibres que ella em va recomanar els vaig llegir com si m’hi anés la vida.
Un d’aquells llibres va ser «Las Columnas de Hércules» de Theroux. L’autor anava d’una columna a l’altra pel camí més llarg en comptes de creuar l’estret de Gibraltar sens més i es passava dos anys voltant per la Mediterrània. Aquella lectura va desfermar en mi l’ànsia per descobrir tots aquells indrets que descrivia tan vívidament. Vaig arreplegar un munt d’informació, vaig traçar les possibles rutes i em vaig demanar els quinze dies que em pertocaven de vacances. Amb un nus a l'estómac i la motxilla a l’esquena només em faltava el més difícil: demanar-li que vingués amb mi. Ja us podeu imaginar com va anar la cosa si us dic que no hi va haver viatge. El temps va fer la resta.
Amb la dotzena campanada, fer realitat aquell viatge es va convertir en el meu propòsit d'any nou. El llibre, les notes i els mapes els he trobat al fons d’un calaix de sastre. De nou sento un nus a l’estómac, l’emoció de l’aventura, la incertesa del desconegut. Però cada any nou també em proposo anar al gimnàs i encara no hi he anat ni un sol cop.