Proema 1

Un relat de: ernestina

Una filla jove, vint flors blanques. I la mare, que no plorava, parla.
Algú ha dit que prou, i no sé on buscar-te, en un espai i un temps que ja no entenc i ha perdut fi. On haig de guardar-te, ara que ets una col·lecció de coses que no obriré, perquè són un record emboirat, i són pols que em crema. Has viscut poc i ho has fet molt bé, mira´ns, t´enyorarem com gossos perduts. Però no vull que tornis, allò que ha de ser, que sigui. Només et vull en pau, i aplaudir-te, i dir-te gràcies.

Comentaris

  • impecable.[Ofensiu]
    S de LLibertat | 20-11-2006 | Valoració: 10

    molt molt molt tendre, molt maco, molt trist, tan cert.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: