primer un petó, després un cant

Al passadís del castell t'has perdut en un sofà
entre amics, els de sempre,
les ànimes encuriosides
que et canten, i et volen trobar.

Encenc la llum, potser així veuràs
encara que anem cecs, la porta del final
que t'hi espera, encara desperta,
la que amaga la clau del cau de la fera.

Avances subtil, cap al fons del passadís
i intento trobar una mà, un somriure, una il·lusió
que amb aquesta mirada s'encén la revolució
que, tendre, va buscant aquella clau, dins el meu món

i va trobant, primer un petó, després un cant
un visca la terra, i un viatge al pis de baix.
La model, aquest matí es fa present
i el cafè, i algun vers, i negocis il·legals.

I de cop, el teu món canvia el rumb
i tornes a ser aquell, pendent del tren,
distant, amb la vergonya sempre present
inquiet, violent, de sobte fora del castell.

I marxo cap a casa, llençant un crit al vent
Que si no és el somriure, potser serà la gent
I tinc ganes de trobar-te, però en un altre moment
I encomanar-me de lluita, de vida, d'esperit rebel.