Primer desconcert: cos d'atleta i un dolç somriure

Em trobo en una etapa difícil, complicada, on els sentiments neden en un mar de desconcert, i la curiositat desdibuixa la realitat, i se m'endú a un món on el desig m'encega.

Jo l'estimo, ho sé del cert, però últimament sento el desig de provar noves textures, nous sabors que em facin viatjar a l'infinit.
Primer vas ser tu, el seu amic de l'ànima, qui es va evidenciar davant els meus sensors embogits per un anhel d'assossegar el desig d'aventurar-me en un món prohibit molt prometedor. Vam iniciar un joc tan arriscat com divertit, un estira i arronsa on mai cap dels dos va confessar l'irresistible afany de prendre el cos de l'altre, no obstant, tots dos erem conscients del que sentiem, i no reconeixiem verbalment.

Cada dia es donaven situacions on buscàvem l'apropament dels nostres cossos tot bromejant, jugant, infinites mirades de doble sentit, et desitjo però no et vull, es donaven a tota hora, subtils carícies en tot moment, i de tan en tan es deixaven caure alguns comentaris delators.
Viviem una situació on l'insostenibilitat anava in crescendo, com més dies passaven més s'evidenciava el nostre apassionant secret inconfessable més enllà dels nostres jocs provocatius, que tant ens esforçavem per controlar, i de tant en tant, haviem d'alliberar petites dosis de passió, la repressió exercida flaquejava cada cop més.

Però ell va tornar del viatge, ja no podia permetre'm una relliscada sobre l'inestable fil de l'equilibrista, la caiguda hagués estat mortal, no obstant, cada cop que te'm poses davant, que em dirigeixes la paraula, que em mires de reüll, que m'acaricies tímidament, que em somrius tot dient jo encara penso en aquells moments, no puc evitar somriure't jo també. Tot i això, tots dos sabem, que a qui estimem és a ell.