Potser la vida és com una tassa de cafè

Aquest matí, tot descansant de la superficialitat de les meves penes, m'he fixat en un vidre. Però no en un vidre qualsevol, no. En el vidre de la finestra d'una cafeteria de prop del Liceu. Un vidre vell, d'un local més vell encara. En ell, s'hi podia veure una noia. Una noia amb un trist cafè a les mans. I a ella, a conjunt amb la seva beguda. Sense saber qui era, hauria pogut jurar que tenia més constància de la seva vida que de la meva pròpia. Tota ella, demanava a crits que l'abracessin, que algú li recordés que estava viva. Sabia perfectament què li passava pel cap. Els seus dits, llargs i prims, resseguien neguitosos els cantells d'un got mig ple, que per a ella devia estar mig buit. Tenia la mirada fixa en el seu tallat, com si volgués deixar-se ofegar per aquell líquid fosc i amarg. -Potser la vida és com una tassa de cafè; - sé que pensava- amarga i fosca. Als seus ulls, hi residia la tristesa. I la por. Molta por. Però no d'aquelles a les aranyes o als pallassos. No. Era una por horrible. Una por als somriures, a que algú la mirés com la mirava i fos capaç de veure-la. Por a que hi hagués una persona que s'adonés de la seva necessitat d'abraçades, de xiuxiuejos, de paraules inventades que només entenen els amants. Por a que descobrissin que sentia i a descobrir-ho ella mateixa. Por, molta por. Por a ser feliç. I, mentre m'acabava el tallat, fred de tant esperar-me (qui sap si seria l'únic?), m'he promès a mi mateixa que deixaria de buscar el meu reflex als vidres de les finestres de les cafeteries de prop del Liceu.