"Motxilles plenes de somnis"

Entre places i carrers, pel delicat horitzó de la ciutat, treu el seu cap, entre somnis, el nou matí. Un cap ple de rínxols color de "Bon dia". Acabat de despertar, el matí es treu les lleganyes (que no són més que globus perduts) per a poder obrir bé els seus ulls i deixar que els dos sols que té com a pupil·les il·luminin un nou dia (sí, hi ha dos sols i no un, com sempre ens han explicat; però aquesta és una altra història). Llavors, a partir de la primera claror del dia, la ciutat desperta de la seva suau letargia gràcies a l'olor a pa que surt dels forns. Els carrers tornen a la vida amb la sintonia de les rodes de les "motxilles-carret" que porten els nens cap a l'escola. Carteres de colors plenes de somnis i de vida, que s'aniran buidant sense que ells ho sàpiguen. Les ompliran de llibres de text, de carpetes, de fulls d'apunts que ni ells mateixos entendran; fins que no els hi quedi lloc per als seus propis llibres, les seves històries, aquells somnis que tant estimaven. I serà llavors, quan tinguin les seves motxilles plenes de coses útils i importants, quan hagin hagut de deixar els seus colors i pinzells a fora, quan hagin après a canviar els seus somnis per objectius; quan la mà paternal de la societat els donarà uns copets a l'esquena, dient-los amb la seva veu de persona experimentada: "Mireu-los! Ja s'han fet grans!".