Aquell amor de pel·lícula

Des de petits ens han ensenyat que l’amor ho és tot, que s’ha de donar la vida per la persona estimada, pel príncep blau. És aquí on resideix el problema: ens han educat en la idea de l’amor com a sacrifici, com a devoció, com un credo dogmàtic. Hem mamat una percepció de l’experiència amorosa més semblant a una exaltació de fe que a una relació entre humans. Anys i anys d’històries d’amor ho corroboren: des de la novel•la cavalleresca fins les comèdies romàntiques actuals. Generacions i generacions d’Ofèlies a la punta del penya-segat tractant de comprendre un Hamlet que les ignora.
Hem d’aprendre a donar-ho tot, sí; és més, quan estimes, donar-ho tot per l’altre persona és l’opció més bella a escollir i la que, realment, surt sola, ja que així ho sents. El que hem de tenir en compte és que aquesta opció ha de ser l’escollida únicament si l’altra persona també l’escull respecte nosaltres o si, en qualsevol cas, ens estima tant que no permet que ho donem tot per ella. Si cap de les dues opcions succeeix, estarem amant amb totes les nostres forces un miratge, no algú que certament ens estimi.
No consisteix en ser egoistes –l’altra persona ja ho està fent prou bé, no cal robar-li el paper- sinó en, aquest amor incondicional que sentim per l’altre, sentir-lo per qui sempre serà el nostre millor company de viatge, vulguem o no vulguem: hem d’aprendre a donar-ho tot per nosaltres mateixos i a perdonar els nostres defectes i exaltar les nostres virtuts tal com, cegament, fem amb l’ésser estimat. Només així, trobarem aquella persona per qui valdrà la pena, ara sí, donar-ho tot.