Possible primera pàgina d´un diari íntim

Arribo d´hora. La moto al taller i un tren amb horaris incomprensibles m 'hi obliguen. La son em té gèlidament paralitzat. L´ esforç de ser, em resulta gairebé sobrenatural. No vull res. Ara no. Ara som jo i la meva son i la fi del temps. Fora hi ha coses que actuen. Gent que es mou i activa mecanismes complexos i admirablement sofisticats que posen el món en funcionament. Obren i tanquen boques amb una energia voraç. El que diuen té sentit. Troben comoditat i caliu en aquestes hores de l´apocalipsi. És una cosa inexplicable. Més que molestar, em fa por, perquè matinar és una de les experiències menys gratificants que un pot experimentar. M'hi obliguen la gana i el fred, el plat i el llit. No hi ha res més. La tirania absurda del salari. No necessito parlar, només anhelo el silenci amic d´un cementiri, d´una taula de poker, d´ una glacera. I un llit.
Esmaperdut, em trec l´anorak. Obro l´armari de l´oficina. Fa un olor interessant, una mena de pudor civilitzada que amenaça sense atacar, un tuf en stand-by, una insinuació de ferum gris que no gosa. Ho detecto. Estic convençut de que no sóc l´únic.
Amb la tranquil·litat de consciència i superba superioritat moral que acompanya la gent puntual, la gent de bé, arreplego el meu premi, el millor penjador possible: el de fusta arrodonida. Només n'hi ha dos. L´un és pel més matiner. L´altre és pel cap d´oficina. Ningú el toca. És la llei tàcita de la por. Esclaus. La resta s´ haurà d´adaptar als vells i prims penjadors folrats de plàstics de colors llampants que per alguna raó impenetrable sobreviuen el pas del anys: el penjador dels anys setanta. D´aquests sempre en sobren.
El tacte de la meva mà dreta amb la consistència natural del penjador de fusta arrodonida em fa sentir millor. El penjador dels anys setanta és un artefacte de segona categoria, pobre, inestable, i perillosament dèbil. És el penjador del que fa tard, el penjador de consol, el penjador dels perdedors. Faig que si amb el cap mentre tanco l´armari. Una victòria, mesquina i petita si es vol, però una victòria. La selva. Ens pot l´instint. La resta són només dígits. Visito el wàter per comprovar la façana: el cabell, la bragueta, la corbata, les lleganyes. Camino el curt passadís arrebossat amb quadres de tulipes negres i vistes aèries de Manhattan per arribar a la taula: calendari, pantalla, teclat, ratolí, impressora, pot amb tres bolígrafs de propaganda, dos de blaus, un de negre.
Aviat. Començaran a cridar els telèfons, demanaran ser atesos, un esclat dolorós i agònic. Es desvetllaran les bèsties. Poc a poc aniran esgarrapant la terra per sortir de les coves ensenyant les dents i les ungles. Les màquines faran sorolls afilats. Llàgrimes. Unes persones sinistres i malaltes de pressa demanaran que facis coses, que les facis bé, que siguis bon minyó, que no les facis esperar, que no et busquis la ruïna.