por...

Et diria que t'estimo, i que sense tu no puc viure, et diria que em fas feliç quan estic als teus braços, et diria que mai marxessis per por de quedar-me sola a un lloc que no vull estar.
No sé què puc arribar a dir, per por de que no m'estimis, prefereixo no dir res, per no fer res malament. O potser sí, et diré que t'estimo i que sense tu no puc viure, que em fas sentir feliç quan als teus braços estic, que no pots marxar perquè tinc por de quedar-me en aquest lloc, que amb fa por.
No, no em deixis de parlar, ho sabia, l'he cagat. El pròxim cop no diré res, em resignaré a mirar-te de lluny, des d'on tot es veu més bonic. Sí, em resignaré per por de no tornar-te a veure. Callaré i t'estimaré en silenci, sense fer-te mal, sense que tu t'adonis. Després aniré al món de l'oblit i et deixaré allà entre altre gent que tampoc es mereixien un cor tan fràgil com el meu. I t'adonaràs de què és la soledat, de què és estimar en silenci...