POR to

Caminava amb un pas ferm pels carrers de la Ribeira, a Porto, entre les ombres, la il·luminació a mitges dels seus carrers bruts i vells que tant m'havien encandilat els primers cops que els vaig trepitjar, i que tant m'atemorien per les nits.
I mentre m'afanyava per a arribar a casa, analitzava les raons de la meva por, enlloc de pensar en quelcom agradable com havia après a fer de petita, quan tornava a casa i tenia por, perquè ja s'amagava el sol, les ombres s'allargaven, i les formes que m'agradava mirar durant el dia, es tornaven salvatges i perilloses, les branques nues dels arbres, com s'estiraven per agafar-me, i la meva pròpia ombra, com em seguia, em trepitjava gairebé, amenaçadorament, allà on fos.
I les raons eren purament estètiques.
Perquè a Porto, al Barri de la Ribera, un barri tant estret que en molts racons encara no hi havia tocat el sol, però si la claredat durant el dia, les coses, prenien més vida que a enlloc, per la nit. Perquè a Porto, hi havia molta gent sense fer res. Gent que et mirava, amb les mans recollides a la butxaca. Antics mariners de secar, pels seus tatuatges. Malalts de soledat, de pobresa, i de qui sap quantes coses més. Mariners, que, quan era una turista, et miraven amb ulls buits d'un color marró intens, mentre maquinaven, o no, quina era la millor manera de llevar-te la bossa. Ara ja no em miraven amb aquella intensitat. Ara ja era una part més del decadent barri de la Ribeira. L'únic barri, on des de les finestra nues de vidres de qualsevol casa abandonada, podia aparèixer en qualsevol moment una figura espectral, d'algun vellet o velleta, que s'estava consumint al mateix ritme que la seva casa.
I començava a córrer, mentre sentia unes passes rera meu, i veia com el carrers cada cop es feien més estrets, i em jurava a mi mateixa, que mai més tornaria a sortir tard de la feina. Que era millor portar-la a casa que fer aquell camí sola i de nit una vegada més.
I aquell alè. Aquell alè, que m'escalfava el clatell, alè amb regust amarg, de bevedor enpedernit.
I quan ja veia apropar-se la porta de casa meva, mentre agafava, sense parar de córrer, i amb les mans tremoloses, les claus, i intentava obrir encertar el pany sense èxit, una mà ferma em va agafar l'espatlla.
Vençuda, i completament aterrida, em vaig girar, amb parsimònia, assumint el que podia ser el meu final, un atac, un ésser totalment atemoridor davant meu, em vaig trobar amb una imatge inesperada.
Una pell bruna, però neta i jove. I uns ulls, bruns, però encara plens de vida. No era un Mariner. Era un futur mariner d'aquells.
Un cop recuperada del primer impacte i mentre intentava assumir, que tots aquells mariners a qui temia, havien tingut cares, faccions tant belles i tant joves com la que tenia davant, vaig veure que m'allargava quelcom amb la mà que li quedava lliure. Era una barra de pa. La meva barra de pa. Mentre escoltava com, amb un portuguès afrancesat, com em deia, com li havia costat atrapar-me. I que m'havia deixat el pa a l'autobús.