Poemes nus: Pas perdut

Em va agradar molt quan el vaig llegir al repte i ara al rellegir-lo no m'he pogut estar de comentar-t'ho.
Bellíssim i trist ball d'aquesta parella que ha perdut el pas... Afortunadament a tu no et mancaran les més precioses paraules per explicar el que tu vulguis.
Una forta abraçada,
Empar

Dolça dolça, l'amic Vicent Adsuara (té un cognom tan bonic que no puc evitar escriure'l encara que sigui innecessari) t'ha dit tot el que calia, crec. Subscric cadascuna de les idees que exposa en el seu comentari, que precisament per breu esdevé exhaustiu i profund. És per això que els dos comentaris que jo afegiré són redundants, però la redundància també té dret a viure: que hi ha moltes maneres d'expressar la pèrdua però poques tan evocadores com la subjugant combinació d'aquesta pintura i les teves paraules, suaument abocades a la nostàlgia de cadascú de nosaltres. I que una dona que desitja mai perd el pas. Si de cas, el canvia.

Una forta abraçada

Monalisa

Pasos al so de la música, moviment, vibració. Compost de sensacions que afloren a la ment ara en repos mentre la música penetra.
Neix un poema car l'ànima dansa lliure.

Una abraçada de part de la Teresa i meva també

Joanalvol

Hi ha instants frenètics, en què el moviment s'apodera dels cossos, i en el vertigen dels seus revolts sembla que l'ànima queda suspesa, o integrada en una sola ànima col·lectiva (la parella que balla, i els espectadors que en el quadre contrasten amb la seva immobilitat que endevinem muda i inexpressiva.
Absència aparentment indiferent a la qual reintegres en aquest poema, avançant-te a l'instant reflectit al quadre, i ja afrontant el llarg després en què el cos de la dona balla és ella mateixa també un altre cos absent, "Mentre el carmí del meu vestit esdevé ombra.", bellíssim i evocador final.
Són els llargs espais que queden quan el vertiginós ritme dóna pas a la quietud de la solitud.
petons,
franz