Poema dedicat a Cristina Rosal, psicóloga clínica de Sant Joan de Déu

342

Poema dedicat a Cristina Rosal, psicóloga clínica de Sant Joan de Déu

Un rere l`altre
amb fatal cadència
la mà conciliadora
els teus ulls tan clars
que miren diàfans des de
la piscina municipal,
aquest estiu abrusador
els llavis dels amants
la planta adorada,
amb el pitjor ritme,
traspassant la carn.
Tots morirem
el meu gest en va
el somriure adolescent
la meva felicitat.
Un matí funest
la rosada perirà
les sinistres bardisses
l´última brossa
dels camins tallats
la matinada prometedora
fins el capvespre somniat
fins les reparadores hores
un dia luctuós finiran les roses
les somortes trenes i
els cabells daurats
de les nostres filles
la mirada sensual
els goigs, els crits
entre els llençols.
De sobte el núvol
tacat de sang
s`esvaí en no-res.
Cristina,
tot finirà aviat
fins les roques
la pedra més cantelluda
la molsa més delicada
la teva mirada….
el teu braç estès
alçant-me del terra….