Podem anar més enllà?

De vegades, per no dir massa sovint, tinc la mania de donar voltes a les coses. Pensar, analitzar, entendre, buscar el perquè de quelcom que sovint no m’afecta personalment, o sí, però que no puc resoldre. Idees, sentiments que em provoquen una sensació de rebuig i ràbia aliena que m’incomoda. Perquè? Potser perquè em veig diferent, lluny de seguir un arquetip de persona que sembla la única i la correcta... Tan se val.

M’espanta veure la gent com es pren el futbol, no per res, sinó perquè sembla que l’únic incentiu de la seva vida sigui veure un grup de jugadors que es passen la pilota els uns amb els altres, per dir-ho fredament. Persones que es queixen de les retallades salarials, de la situació de crisi actual i de les conseqüències que aquesta incita; però prefereixen omplir les seves hores mirant partits de futbol, discutint amb el company de taula del costat per un penalti que no s’ha comprès correctament. I paral•lelament, es deixen els diners comprant samarretes o qualsevol peça de roba que porti estampada el nom del seu equip, adquirint entrades per anar a veure un partit en directe, apostant pel resultat final...
I mentre, lluny d’aquest màrqueting, d’aquest món competitiu i evasiu, els problemes segueixen el seu ritme o el que és pitjor, s’accentuen. I és trist dir-ho, però ens mou el futbol, les seves victòries i derrotes, els seus enfrontaments interns... Som capaços de barallar-nos, de gastar els diners amb televisions per a una millor resolució de la pantalla per veure els partits... Però just davant nostre hi ha qui busca als contenidors una mica d'aliment, que perd la feina, que cau en un estat depressiu o agressiu davant la impotència de tot plegat.
Potser no pensem que “als de dalt” ja els interessa aquesta situació, doncs mentre hi hagi el futbol ells seguiran creixent, guanyant terreny... I un dia ens mirarem al mirall i ens adonarem que no som altre cosa que uns tristos titelles moguts pels qui ens governen.

Ofuscada, una nit més observo les mobilitzacions que provoca un Barça-Madrid. Mentre, la crisi creix de manera descontrolada i el capital cau en picat. I ho sento, però no vull rendir-me ni evadir-me. La realitat és la que és i canviar-la no és fàcil, però tampoc impossible. Podem anar més enllà?