Poble mariner

El sol juganer, poc a poc va deixant pas a la nit mullada i gris. D'amagat rere les ombres que van unint-se a la foscor s'entreveu un poblet menut i mariner, replet de cases blanques i carrers estrets i empedrats. Davant les cases, un solitari moll, on les xarxes dormen i les barques descansen. Cap mariner, cap pescador. Poques gavines resten a la vora de la mar, no se'n veuen gaires passejant entre les roques. No conserven ja l'esperança de poder endur-se alguna cosa a la boca abans d'anar a dormir. Moltes han renunciat, però d'altres resten atentes per si alguna té més sort que elles i poden aprofitar qualsevol moment de distracció per fer-se amb el botí. Una d'elles, la més aventurera, empren el vol. No recorre gaires metres i s'atura damunt d'una salada roca, mirant el mar. Un mar en calma, silenciós i pla. L'ocell divisa una colla de peixos que ronden molt a la vora de la superfície. Amb la mirada atenta els segueix sense deixar escapar el rastre. Pensa. Pensa que li agradaria poder ser peix. Que li agradaria poder nedar com ho fan ells. Sempre s'ha preguntat què hi ha, més enllà del mar, i creu que si fos peix no tindria cap problema per nedar mar endins, i arribar fins a on mai ningú ho ha fet. Creu que si fos un peix no tindria cap problema per viure en pau i tranquil·litat. De sobte, rere seu, sent un soroll conegut i temut pels peixos, que ràpidament es desvien de la ruta i s'endinsen sota l'aigua. La gavina aventurera veu tremolosa com els altres ocells es llencen contra els indefensos peixos, i se n'alegra d'estar al bàndol dels vencedors.
Entre el poblet i el cel s'alça una humil i menuda església, on molts pescadors s'encomanen a Déu per tal de no passar fam, perquè el mar neixi a l'endemà replet de peixos per poder alimentar als seus fills. Uns fills que han fet de la sorra de la mar el seu carrer, uns vailets que amb prou feines aixequen dos pams de terra i ja saben com aguantar una canya, com fer que les peixos vinguin cap a ells, com aconseguir el tresor més apreciat per a un mariner, la xarxa a vessar de peixos. No molt lluny del poble, sobre un penya-segat, dempeus es manté sempre ferm el far. Moltes nits és la única llum que es divisa a la llunyania, només eclipsada pels primers rajos vermellosos del sol matiné. No hi ha ningú al poble que conegui els mariners millor que el seu far. Aquesta construcció ha viscut mil i una aventures. Quants vailets espantats per l'eixurriada que els esperava a casa havien anat a buscar refugi sota l'ombra del far! Quantes parelles de joves enamorats havien descobert plegats els secrets de l'un i de l'altre sota la mirada indiscreta de la llum que, tot dissimulant, enfocava cap als vaixells que la buscaven per guiar-se entre la negror de la nit.
Si hi ha algú al poblet de pescadors que hagi viscut tant com el far és l'avi mariner. Un home vell i arrugat, amb les mans destrossades de despentinar les xarxes quan tornen de ballar dins l'aigua del mar, cansades ja de tantes besades i carícies amb l'oceà. L'home vell conta als més menuts que, quan ell fou jove, era el pirata més temut dels quatre mars, i que va ser ell el que va descobrir els tres restants. Fuma pipa i sempre camina envoltat de vailets que li demanen que expliqui constantment les seves aventures, però és un home sol. Ja no li queda res ni ningú, perquè el temps no perdona, i el seu ha passat tant de pressa que no se n'ha adonat que s'anava fent gran, i ara ho és massa per enfilar-se a una barca i fer anar les xarxes com abans. Al matí, quan el moll queda solitari i totes les barques ja han marxat, en resta una d'abandonada, mal lligada i en mal estat. És la barca de l'avi, que ningú pot comprar perquè no la vol vendre, perquè l'únic desig que encara conserva és el de morir sota el mantell d'estrelles abraçat per les onades del mar.
A les afores del poble, sobre un turó, neixen les ruïnes d'un antic castell, quasi cobertes per les plantes entremaliades que busquen els forats més humits per fer-hi arrel. Prop del castell, un xic més avall, entre el bosc i les alzines hi ha amagada una cova, una cova fosca i humida, que tan sols coneixen els vailets més agosarats, perquè no en són gaires els que s'aventuren a passar de les ruïnes del vell castell. Són fills de mar, i la muntanya no els desperta una especial curiositat, al contrari, se la miren amb recel, com si sota les branques dels frondosos arbres s'amaguessin els monstres que els turmenten durant els seus malsons.
Tot en aquest poblet sembla pintat. El mar té un color de mar tant blau que no sembla real, les casetes són tant blanques que enlluernen, fins i tot la sorra de la platja sembla ben bé dibuixada amb un traç màgic. Quan apareix el crepuscle, la sorra adquireix un to vermellós i alhora groguenc, amb uns matisos daurats i blanquinosos. Quan la lluna s'alça per damunt de tot, la sorra sembla retre-li un homenatge, homogeneïtzant els seus colors i les seves textures. Les olors també en són una part molt important en la vida diària del poblet. Les dones, només senten l'olor del pa ja es lleven, per als vailets, l'olor de les barques quan tornen és com una espècie de reclam, que fa que fins i tot involuntàriament, es dirigeixin a la costa, per veure arribar els seus pares carregats de peix fresc. L'olor de mar és l'himne del poblet, i la blavor de l'aigua la seva bandera.
No coneixen res més que la vida de pescador, i els agrada. Els agrada fer de mariners, sortir amb les barques en busca de peixos per després poder vendre'ls al mercat de la plaça. Els agrada desfilar una a una les xarxes un cop tornen a ser al moll. Els agrada fer olor a peix, perquè la duen impregnada a la pell, igual que duen el color del mar reflectit als ulls.
Prop del moll, en una cala una mica retirada, sis vailets de samarreta blava, esparracats i bruts, estan asseguts en les penyes, deixant penjar les cames nues sobre el mar, que sovint sovint s'estufa i els mulla els peus. Cada un té la seva canya i el seu pilotet de cuca de roca, el menjar més agradós als peixets.