Pluja

absolutament lúcid en la seva brevetat encisadora.
M'ha sorprès que parlessis de les sequoies, aquests arbres majestuosos que miren el cel de ben aprop. I tots els cels imaginats per cada ésser conformen un garbuix d'idees ancestrals i vives.
Les mateixes preguntes sense resposta, malgrat passin els anys o els segles. Adonar-se de la insignificança que som, és un signe de intel·ligència, així com assumir les pròpies limitacions i saber que no som més que una gota de pluja dins d'un univers que no copsem.

Moltes gràcies per la teva lectura tan acurada i profunda a un text meu, que certament em va costar molt d'escriure i vaig estar a punt de fer-me enrere, però vaig decidir que fins i tot de la part més lletja i fosca del nostre interior és pot intentar extreure un bri innocent de bellesa que compensi una mica l'horror amagat dins nostre. Amb aquesta voluntat, segurament no aconseguida, va néixer el relat.
I de fet, és com si m'hagués tret un pes de sobre, al posar-li paraules per poder fugir per les escletxes invisibles que deixen els mots.
Un petó.

gypsy

Ets gran,company!
Saps, quan em rondina l'estat neguitósombrívolangoixantenfitatfartesgotador, tinc el costum (des que hi ets per ací, LLoat siga déu i tu) de passar-me per ací i agafar un somriure i riure'm de la vida. Com una alenada fresca, vaja!

Salut i una abraçada.

Atenció, que sembla que diuen que, de fet, la eternitat ja ha començat!
No us la perdeu!

Que bo! Es veritat que això del temps és molt relatiu. Potser perquè és una invenció humana? El millor seria viure una vida rica en qualitat "per si de cas", però no sempre tenim el què volem, ja se sap. Et felicito pel suc que has tret a la qüestió. Una abraçada.