Plou...

Miro per la finestra. Veig que encara plou. Fa una estona tronava. M'estiro al llit, i tanco els ulls, potser perquè tinc son o potser perquè no vull que em saltin les llàgrimes i em quedin els ulls vermells i vegin que he plorat, i em demanin perquè i dir-los-hi que no he plorat, i que sàpiguen que els estic mentint. Per la finestra se sent la sirena d'una ambulància. Llavors encara em reprimeixo més, m'abrigo amb la manta i tenco els ulls encara més fort. Aquest cop perquè tinc por. Tinc por de que tot això no sigui real, que aquesta porqueria de vida sigui un somni. De que em pugui despertar i vegi que la vida no és com em pensava. De veure que la vida és feliç i que no plou i que no hi han dies tristos i que no corren ambulàncies pel carrer i que la gent no plora i que no intenten dissimular-ho dient una mentida. Engego la televisiò. L'apago de seguida; no vull saber què passa al món fora de la meva habitació i de la finestra que dón al carrer on fa un moment passava aquella ambulància. Miro per la finestra. Veig que encara plou…