Cercador
Plenitud
Un relat de: res no és mesquí- Compartir:
Més enllà de que t'estimi, ja ho saps, t'odio
com s'odien les coses que no es poden tenir,
entre el rancor i un deix patètic
de qui es sap profundament frustrat.
Més enllà de que t'odï, ja ho saps, t'estimo
com s'estimen les coses per les que un pot morir
perquè deixen rere la seva abscència
la tendència obstinada a no oblidar.
Ara ja saps ho saps,
ni t'estimo ni t'odio:
et visc en plentiud.
Comentaris
-
Feliç 5è Aniversari d'RC[Ofensiu]mar - montse assens | 11-01-2009
FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!
Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?
-
No crec...[Ofensiu]Maria Sanz Llaudet | 06-11-2008 | Valoració: 10
que de l'odi a l'amor només hi hagi un pas, com diu aquella frase que hem sentit moltes vegades. És més, penso que l'odi és un sentiment que no té a veure amb l'amor sinó amb les nostres pròpies frustracions, amb tot allò que vivim i que sentim com a pèrdua dolorosa. Per això, quan allò que desitgem és lluny del nostre abast, hi ha conflicte de sentiments que ens confonen i ens volen fer creure que en alguns moments odiem allò que tant estimem (bé. només és el meu punt de vista)
M'agrada com ho expreses en el teu poema, perquè en poques línies has sabut plasmar molt bé aquest batibull d'emocions en el que finalment sorgeix el convenciment d'aquesta plenitud,
Una abraçada -
DIUEN QUE DE L'AMOR[Ofensiu]EULALIA MOLINS ARAGALL | 06-11-2008 | Valoració: 9
A l'odi i va un pas, i també que es pot confondre l'estimació per l'amor, però jo crec que en trobar la plenitud un ja sap el que sent. El poema ho diu ben clar. Salutacions.
Valoració mitja: 9
l´Autor
56 Relats
115 Comentaris
55532 Lectures
Valoració de l'autor: 9.74
Biografia:
Vaig néixer, sóc, respiro...Com tots els homes peso poc i el vent bufa molt fort, per això omplo les meves butxaques de somnis que mai es fan realitat. Són les contradiccions del món que visc sense convèncer-me.
Em sento aliè a qualsevol aritficiositat creada per l'home: els diners, els conflictes, les icones, els mites, les tribus urbanes...
Escric per sobreviure, això és. M'insisteixo que ho he de fer o simplement ho faig, i en cada lletra hi aboco tot el que em fa i em condiciona. Darrerament no escric res. He deixat de ser?
Jordi, kumpli_antifa@hotmail.com