Planejant la fi...

Somrients miraven la cavalcada dels reis, fumaven cohibes, acompanyats dels seus fills, fills que havien estudiat a les més presigioses escoles del país (mentre ells pagaven misers sous de 800€ als seus treballadors que es mataven 10 hores al dia), saludaven arreu a tot aquell qui coneixien i es feien sabedors de la veritat més profunda, ben tessos, sense vacil·lar...
Poca gent ho hauria dit, ben pocs ho haurien imaginat, però la seva vida i, també la dels altres, anava a canviar ben aviat. Anys i anys d'organització i planificació anaven a aconseguir que el que no havia pogut desfer la seva crisi, caigués com una rajola des d'un seté pis en uns minuts. La nit s'havia apoderat de la ciutat, occident estava a punt d'anar al llit aguaitant de despertar amb un munt de regals esperats, però demà se'n trovarien d'altres que no els agradarien...
Encara no havien tocat les dotze quan les primeres alarmes començaven a sonar al banc central europeu i, a l'laltra banda de l'Atlàntic, la reserva federal americana denotava moviments molt extranys que encara no podia valorar. Ningú s'aventurava a obrir la boca, però estava clar que pasava alguna cosa, al Japó, a punt de tancar la borsa, perdia 5.000 punts en pocs minuts, una cosa no vista mai, el 50% dels seus valors es veien arrossegats pel no-res, sense cap explicació. Passaven les hores i en aquelles habitacions de Paris, Munich, Pittsburgh, Samara, Kampala, Barcelona, Santiago i Londres, l'eufòria anava creixent, els ordinadors teclejaven sense descans i poc a poc anaven guanyant terreny. A l'altra banda, els bancs es veien desbordats, qui havia de donar les alertes semblava estar permetent tota aquella intrussió a banda i banda del món, ningú movia un dit, els alts dirigents eren incapaços de decidir res. Els milionaris comptes dipositats en bancs de tot el món s'havien buidat en un no res, ni Suissa ni les Illes Kaiman seguien en peu, bilions de clients d'arreu veien reduits els seus estalvis a 0, però això de moment no ho sabia ningú. La televisió no havia parlat encara i per tant, la massa popular, regida per aquest inutil instrument, seguia feliç el seu somni, aliena a tot el que estava passant, com la major part de les vegades... La primera part del treball estava finalitzada, i abans d'hora, eren les dos de la matinada quan el sistema financer mundial es veia reduït simplement a deixalles, sense cap força per operar, sense cap marge possible, s'havien buidat tots els comptes, els fons monetàris sabotejats fins al punt de fer-los inservibles i s'hava creat un entramat que feia impossible recuperar tot això en molt de temps. Finalitzada aquesta tasca, encara faltava un altra part, acabar amb tot allò que sustentava aquell món de fals progrés i llibertat.
Una a una les centrals nuclears mundials van anar caient, els reactors van ser segrestats i transportats a diversos punts segurs i ilocalitzables, les refineries van ser explotades amb bombes col.locades dies enrere i, cada benzinera va ser neutralitzada amb "bieol" un component que havien inventat i que feia que en uns segons i amb només 200cl d'aquesta substància, milers de litres de benzina es tornaren inservibles. Es van declarar incendis en els principals centres financers de ciutats grans i petites, així com poligons industrials i les seus dels governs, fós quina fós la seva orientació, les ciutats cremaven i, ara sí, ningú quedava al marge, era evident, les 5 de la matinada i les televisions donaven la que seria la seva darrera noticia. Amb presentadors extranys que ningú havia vist mai, s'anunciava la fí del sistema, el començament d'una nova era, la llibertat de l'esser humà, de les consciències, la subsistència front al consumisme, l'abolició de totes les lleis, la fí de tot règim polític i religiós, el començament de la humanitat... Van ser moments d'incertesa, però al carrer no havia eixit cap còs de l'estat per reprimir tot allò, ni tan sols per sufocar incèndis, ningú havia donat l'ordre, és més, s'havia dit a tothom que abandonés el seu uniforme, que a partir d'aquest moment ja res d'allò tenia sentit, no hi havia res que reprimir ni ningú que detenir. El foc continuava cremant, i a les bases militars els pròpis soldats destruïen l'armament, els governants havien estat segrestats i aïllats per decidir més endavant que se'n faria d'ells i, els presidents de les grans companyies no van voler despertar del seu malsòn, el control del sistema estava en mans dels ciutadans. La planificació havia estat encertada, tot havia funcionat el peu de la lletra, les intrussions des de feia anys a la política, les finances, els sistemes de seguretat, còssos policials, inteligència i un llarg etcétera i, l'assoliment de les més grans responsabilitats, havien possibilitat que tot allò marxés com ho havien pensat i sense grans aldarulls.
Tancats tots els focus repressors i de poder i erradicada tota possibilitat d'influència, calia desmantelar tota aquella operació i tornar cap a casa, encara quedava nit per dormir i esperar que la població fós conscient de la seva llibertat i actuara com a tal. Llavors van anar a dormir, jo els vaig acompanyar, vaig seure a la terrassa de casa, feia molt de fred i els crits sonaven de banda a banda en l'avinguda, també alguns trets s'escoltaven fruit de la inconsciència. Sense adonar-me'n em vaig quedar adormit amb un somriure a la boca, abraçant aquella grossa jaqueta que feia tan bona olor; vaig despertar minuts després, atordit... desconcertat... no sé qué esperava trovar-me... abaix els arbres de nadal seguien enllumenant els carrers, els cotxes circulaven, els cartells anunciadors de les grans marques seguien en peu i la policia feia un control d'alcoholèmia. Supose que 20 minuts de somni no havien estat suficients per engegar cap revolta...