Petits fragments amb vida pròpia

Minúscul fragment del llarg i detallat diari d'una mare:


Un dia no saps ben bé com, comences a veure les coses una mica més clares. Res és tan complicat com sembla, si es pot comprendre que tot varia constantment. Acceptar els canvis i adaptar-s'hi, sense pretendre aferrar-se amb tanta força al que anem deixant, és un moviment difícil, però bastant alliberador.
La realitat i les presses de la vida quotidiana, no em deixen veure amb claredat el senzill, però magnífic tresor que tinc tan prop meu.
Al fons, sempre he sabut que sóc extraordinàriament afortunada, però hi ha molts moments que res em porta enlloc i no trobo un camí que m'identifiqui.
Quan vaig començar a ser mare, el meu principal objectiu, va estar la salut física i mental de la meva filla i evidentment la seva felicitat.
Ara, me'n adono que només he viscut aquests anys a traves d'ella, donant-li la seguretat i la independència que jo no he sabut trobar.
He viscut de prestat, sentint les emocions com a meves, lluitant perquè no es sentís mai sola ni trista, perquè en el fons no em necessites tant com jo he necessitat als demés.
M'he oblidat molt cops que tenia més gent a la vora i que em tenia a mi mateixa per viure'm.
Em fa molta il·lusió i una mica de vergonya, veure que per a ella tot ha anat rodant amb naturalitat, doncs té una manera molt peculiar de sentir i no necessita l'aprovació de ningú per trobar-se a gust amb el que porta i el que fa.
Està molt integrada a la vida, a cada instant, amb una força innata per anar endavant.
Veu les coses tal com són, sense complicar-se en buscar missatges amagats i transcendentals, aquella essència que jo busco des de sempre i vet a saber si no està més a l'abast del que sembla.
Jo, remenant entre els somnis i les paraules, en els moviments gairebé imperceptibles, cercant la clau de tants enigmes. Intentant abastar les sensacions difícilment descriptibles per tots els racons més amagats.
Buscant llum entre les escletxes...
M'ha costat molt admetre coses que ella veu com a part innegable de la vida: la imperfecció, els errors, l'envelliment, la mort...
Només s'ha preocupat de viure, agafant-se fort a aquesta aventura i formant-ne part.
Es fa molt estrany, que moltes vegades et puguin fer reflexionar les persones més petites, les que encara tenen el cervell verge, les que et diuen les coses sense embuts ni paraules rebuscades, tal com raja. I costa una mica admetre que moltes cops tenen força raó i bastant més sentit comú del que els hi atribuïm.
No he sabut veure que m'han estimat molt, malgrat les imperfeccions i les debilitats.
Potser ningú esperava res en concret, no calia que intentés ser perfecta i exigir-me tant en cada moment. Només volien que fos jo mateixa, veure'm somriure i plorar, compartir aquests instants, tal com anaven venint.
No saps mai de qui has d'aprendre les lliçons en aquesta vida, però el més important és que no arribis tard a buscar el que realment vols i et donis l'oportunitat de viure i viure't acceptant i aprofitant tots els moments de la millor manera possible.
Per què es tan fàcil donar consells i tan difícil aplicar-se'ls un mateix?




Breu fragment del curt i concís diari d'una filla:


Ostres! Em sap greu que la mare es trenqui tant el cap per tot. Es preocupa tant que m'ofega i veig com s'esgota inútilment sense treure'n res en clar.
Em vol deixar volar, sempre ho ha fet, però endevino la por en els fons dels seus ulls, una por que la fa emmalaltir.
Jo vull que faci la seva vida, que s'ho passi molt bé i estic contenta perquè veig que cada cop va cercant i trobant més el seu espai vital.
És un estrany sentiment, vull ser independent però una veueta petita busca en certs moments i quan menys m'ho espero, les seves moixaines.
No li vull fer mal, però m'ha d'acceptar tal com sóc. Em surt de dins expressar les coses tal com les penso, sense massa embuts i encara que no sempre m'ho diu, veig que la fereixo moltes vegades.
M'agrada molt passar-m'ho bé i no capficar-me innecessàriament per les coses.
Sóc afortunada, em sento afortunada, perquè quan em miro cada dia al mirall m'agrada el que hi veig i trobo moltes coses noves en cada experiència, que em fan somriure d'orella a orella.
Però no, mama, no tinc ànima de poeta, no vull expressar amb paraules, tot el que sento, jo només vull sentir molt i molt...
Les paraules de moment te les regalo, perquè els meus versos són massa inquiets i s'escapen a corre-cuita saltant esbojarrats.
Quan et dic que no ens assemblen gairebé en res, t'ho dic perquè ho crec així i no em sembla que tingui massa importància, doncs cadascú és com és i no cal donar-li massa voltes a aquestes insignificances.
No som millors, ni pitjors, només diferents i úniques...
Continua volant mare, pintant somnis entre els núvols, però vigila quan aterris de no trencar-te la closca.
T'ho dic amb una barreja d'estimació i d'ironia! Ja saps que sóc així...