Per sempre jo

Plou i amb prou penes penso…
respiro, sento, sé, sóc…
la vida és rés fins que un no descobreix que ell és.

Moments dolços se'm reviuen,
descalços d'enganys i desconfiançes.
són records purs, intactes, eterns…

Plou, plora la meva anima
tan sols perquè no et té…

Engayo el meu aspecto, però…
vagament es pot encubrir un sentiment innat
que es desborda amb passió per l'ànima.

Plou i ara ja no ploro,
sóc, soc!
he retrobat la llunyana esperança!

Puc escoltar la música greu de la pluja
com intenta travesear la teulada,
però és imposible, tant com volguer enganyar
amb el pensament l'ànima.

Ara, quan per fi sóc presa en la natura
ella em tornarà la força de l'instint,
la passió d'ésser esperit salvatge!

Estimbaré per l'infern tot allò que oprimeix la vida
i cremaré alhora la rancúnia de l'odi!

Surgiré "Jo" del meu jo
i la meva pell antiga es pudrirà en la terra seca
com ho fa la pell d'una serp.

Tornaré a ésser àliga que vola en les altures,
i m'expandiré com un gas noble
per l'aire de la muntanya.

He d'ésser, vull ésser, sóc, i
pels segles dels segles sere: "Jo".