Per jamai...

La llibertat, la bellesa, l`amor i l`art som totes quatre damunt d`aquella branca que, per cert, era a punt de caure.
Som quatre ocellets, som quatre senyores.
L`arbre cruixia nafrat.
Si no fóssim el que som, ni féssim el que fem, ni estiguéssim aquí tant de temps, sobre l`arbre cremat durant la última ràtzia, alenant des d`aquesta branca calcigada, socarrimada, oscil•lant sobre una sola de les nostres potes, encomanant salut i bondat a la resta de branques i fulles que encara romanen vives de l`arbre encalçat durant la última escomesa, salvant la bona planta de l`arbre i el seu nom de les més que possibles tafaneries amb les nostres plomes lluentes i netejades conscienciosament , dic... si no fóra per nosaltres quin destí i quina trista llegenda s`escamparia arreu del bosc, com llavors entonaríem juntes les simfonies i les cançons que ens van fer tan sol.licitades.
L`ós que vagarejava es va encendre un cigar voluminós i es va repenjar groller sobre el tronc. L`arbre finalment va caure abatut, sorollós.
Des de llavors, des de aquell dia malastruc, des d`aquell sinistre funest vam decidir cadascuna de nosaltres, velles dames, emprendre un camí separat, gairebé sense cap comiat ni cap plor figaflor.
Així mai més ningú no va poder per jamai gosar ni fruir el nostre concert.
La veritat, estàvem fastiguejades de tanta harmonia solidària.