Per feina

Pacient, espero.
No tinc pressa.

Escales i una porta de vidre.
M'assec enmig d'una sala tan impersonal que em fa fàstig. Una oficina, un despatx, un lloc tan neutre i diplomàtic que fa olor a conglomerat dels mobles, a paper d'impressora per estrenar, a desconeguts que carregen dossiers, informes i paperassa variada.

Quan arribes em demanes uns minuts més per acabar de llegir vés a saber què.

T'asseus en una taula davant meu i no puc evitar pensar que l'habitació ha canviat, tan freda i distant com era, el color del teu jersei l'ha fet més agradable.

Un empleat es permet obrir la finestra i el corrent m'acosta la teva olor. Fas olor a cafè, a converses nocturnes, a llocs que no conec, a sentiments i passions més enllà d'aquesta trista oficina.
Fas bona olor.

La teva olor es fon amb la meva i t'observo mentre ressegueixes les línies d'una llibreta i les teves mans juguen amb les puntes dels fulls. El corrent et torna la nova barreja i aixeques el cap encuriosit. Em mires mentre faig veure que a fora al carrer i passa alguna cosa més interesant que la teva lectura, i somrient com el nen que espera el caramel, tanques la llibreta i t'acostes.

Em dones la mà i uns ulls interessants es claven als meus. Esperes una espurna especial, qui sap, potser un "jo també" un "ja ho sé" o alguna cosa més. Sembles satisfet amb el contacte i t'asseus al meu costat.

Mentre repeteixes les intencions de la teva empresa amb eficient mecànica, imagino la teva veu recitant alguna cosa més interessant, potser uns versos, una cançó, un bon record...
Un nou contacte em baixa dels núvols, la teva cama contra la meva.
Em mires i et miro. L'espurna.

L'entrevista promet i jo no tinc pressa.