Per a qui?

És la guerra! Oh,àngel de Déu, vine i intenta-la aturar! Per desgracia és la guerra...

Les bombes queien com llàgrimes del cel. Amagada entre els llençols, abraçava la nina. Sentia el terror de la ciutat bombardejada, sentia el demà dels següents anys. Mare, mami, vine si us plau! I la mare va venir.

-Per a qui? Per a qui és tot aquest terror?

Creia veure el seu fill morint-se, lluitant per la causa noble del poble, lluitant pel Déu creat pels homes, rebre una missiva comunicant-li la desgràcia i ofegant-se en el seu propi dolor. En l’anterior guerra, quan el seu germà va morir en la batalla, la seva mare no es va permetre plorar, no va tornar a entrar a la cambra d’en S, però a la nit, quan redoblaven les campanes plorava amb el so d’elles. De sobte, ja no creia en Déu ni en la felicitat celestial. No creia res més que en el seu S. Però la mort l’havia fuetejat pel joc dels Déus. Com explicar-li a la mare que el seu nen que corria pel parc havia mort per un error militar?

-Demà tot estarà bé, t’ho prometo...

I els seus ulls, dotats d’amor maternal, eren enduts per la ràbia de l’home. Abraçava la petita, abraçava la seva vida, tot el que havia creat. Era mare.

El cel, el mateix cel que havia vist els seus fills patir, tornava a veure la mateixa història, castigant els quins arribaven tard. La mateixa història. Quan aprendrien els homes que tot es repeteix? Que res pot justificar una guerra, la guerra? La guerra que abans era cruel i magnífica s’ha tornat cruel i miserable... Resolia el conflicte, com un joc de criatures, on magistralment tot es feia realitat. Els discursos es convertien en ferotges batalles que escriurien la història, la història que ell viuria. Va tornar i el país, que estava en els seus moments obscurs, s’havia aixecat sota la seva veu. Havia tornat. Des del terrat, veia la ciutat patir, el cor del poble patís tot el pes. Distingia els enemics amb ull expert, veia com els pocs tenien el poder de decidir el curs del conflicte. La barbeta li tremolava, però no de por.

-Fes el favor de baixar, et bombardejaran!

Però no el bombardejaven. Les llàgrimes s’apartaven d’ell quan tocaven l’aire. El món es guiava segons els seus gestos. Ella el mirava. Li brillaven els ulls de l’emoció pròpia dels qui estimaven la guerra, dels qui l’havien viscuda en el seu màxim esplendor. Darrere del fum, dibuixava les tropes d’infanteria capitanejant les de cavalleria. El cavall al costat del soldat. Darrere de l’horror, feia brillar el valor dels seus homes, l’orgull militar i el triomf. Trobava a faltar aquell rastre perdut pel desert, perdut al costat del Nil que travessava el continent maltractat. Els nens cridaven, les dones ploraven, milers d’homes, dones i nens no els queda res més que la mort.


1953

Va aturar-se en sec en veure-ho. L’havien atrapat. Tapes vermelles, una fotografia. Va girar la mirada i va arrencar a córrer tement que la detinguessin. Tot corrent, se li aixecava la jaqueta, deixant entreveure la primera senyal del seu passat, dels altres milions. No, no si us plau. Sentia les sirenes.

En arribar a casa semblava tremolar com si hagués de succeir. Creia ofegar-se. Els plors provenien de dalt. No si us plau no,ens atraparan! Que parin les campanes! ... I jo desitjo no haver-ne de pagar! Papa!

-El nen està plorant. Què et passa?

La cicatriu del passat estava al descobert, no podia amagar el que era. Deixant el maletí al terra, la va abraçar. Les campanes s’havien aturat.