Pensar-te una i mil vegades

Miro la finestra, el carrer amb la seva gent. La ciutat sembla més viva que mai. Els cotxes adopten velocitats imprudents, les mares arrosseguen els fills de la mà com qui empeny el carret de la compra... Quin món! I jo mentre, em distrec amb aquests detalls per aconseguir no pensar-te. Restar, ni que sigui per unes hores, uns minuts, tranquil•la, serena, calmada... Però, com explicar-te que aquest petit esforç sembla per a mi un impossible? Com explicar-te que cada dos minuts desvio la meva mirada al mòbil per a comprovar si per casualitat em sorprens amb un missatge o una trucada? Dins meu, foc ardent; tot crema. Tinc l’estómac regirat i amb totes les meves forces intento empassar aquelles llàgrimes que amb insistència em demanen regalimar davall la meva galta. “Sigues forta, espera!”, em repeteixo una i cent vegades, però res és suficient per desviar la meva ment en un altre lloc, a un espai distint on només existeixes tu. Arreu on fixo els meus ulls sóc capaç de visualitzar-hi la teva mirada penetrant, sí, aquelles ninetes marrons com s’amplien al trobar-se amb les meves, les mateixes que em fan perdre el Nord i qualsevol dels punts cardinals. Les teves mans suaus, la unió d’aquestes amb les meves... I així, una i altre vegada et penso, t’imagino als meus braços... I no hi ets.

Tic-tac, les hores passen i tu encara esperes. Quan aprendràs que abans que a ningú has d’estimar-te a tu mateixa? Només així aprendràs que pots brillar sola, amb més o menys força, però pots fer-ho. I sobretot, res ni ningú pot provocar-te aquest desgast mental amb el qual et castigues les gairebé vint-i-quatre hores del dia. No ho oblidis.