Pensaments en un dia plujós...

Avui és un dia trist. Plou. Res em treu d'un estat de gairebé allunyament de la realitat. Penso en tu, no hi ets. Em sorprenc a mi mateixa sentint-te imaginàriament a prop, tocant-me, palpant-me, recorrent aquesta anatomia que comences a conèixer tan bé, i que et vull deixar descobrir. Amb el pensament et sento, i puc sentir el teu alè damunt del meu clatell, fent-me estremir tota jo, fins a la punta del dit del peu, tal com tu saps i tens après com fer-ho quan em vols descol·locar i tornar-me dòcil i calmada.
M'he ficat a la dutxa, l'aigua em davallava, i tenia la sensació que eren les teves mans càlides i suaus, que es fonien en la llarga lletania de fer-me teva. I he tancat els ulls i he deixat que tot el meu cos gaudís d'aquesta sensació, amagant-li la realitat: que no hi ets.
Em veig els pits nus al mirall, t'hi deixaria perdre, recolzar-hi el cap, escoltar-me el cor, acariciar-los amb calma, amb tot el temps del món. Tota jo teva, em ve de gust, la idea m'agrada, m'entusiasma, però tenim paciència, no hi ha cap pressa. Allargar l'espera del moment precís, màgic, ideal, és una dolça agonia que em fa estremir, em remou el pensament i em sento la calidesa a les entranyes associada al teu record, aquell pessigolleig d'imaginar-me les teves mans, el somriure pensant en els teus llavis, el calfred de pensar-te prop meu.
Resguardada rere els meus silencis, esbosso lleus somriures mentre em recorres a poc a poquet, m'encanta, però no t'ho dic. I em mires tot sovint i em preguntes per què et miro com et miro, i no responc res concret, potser només et beso, i et permeto seguir jugant amb el meu cos, i em quedo arraulida a la teva falda somrient i complaguda de tenir-te tan a prop meu, tan càlid i tendre, tan dolç i tranquil.
Podria perdre'm en els teus ulls de maragda sense tenir cap mena de recança per sortir-ne, en aquells moments, podria morir sense ni tan sols adonar-me'n, i no tindria mai pressa.