Penjar el telèfon

Amb una frase m'ho vas dir tot. En vaig tenir prou amb quatre paraules.
Podria haver restat en silenci però no vaig poder: i vaig llençar el retret. El pitjor dels retrets: penjar-te el telèfon.
Vaig estirar-me al llit per meditar la meva actuació. Era infantil, impulsiva e irresponsable, però, malgrat tot, no me'n penedia. Era la meva manera d'expressar-te el què sentia, i en aquells moments no sabia fer-ho d'una altra forma. Vaig equivocar-me, potser, però aquesta era l'equivocació que menys comptava. Que hi feia, de mal, una equivocació de més en un mar ple d'errors?
La teva carta va iniciar la pluja de catàstrofes en què la meva ment s'havia convertit en els darrers dies.
La veritat, encara que sigui bella, pot fer molt de mal perquè desvetlla els secrets que hem amagat sota cobertes d'acer i ens obliga a resoldre les situacions. Si els ulls no veuen el cor no sent, però si amb els ulls veus el què passa: hi has d'actuar. Per fer-ho cal saber què fer, per tant, prendre decisions, i aquesta no és una tasca senzilla.
Cal analitzar, diagnosticar, proposar… i tot això requereix temps. Però el temps és un tresor preciós que va molt buscat.
A mi se'm va esgotar el temps, perdent el segons i els minuts mentre caminava sense saber on anar.
El temps se'm va esgotar, i aquí sóc ara, amb un rellotge de sorra buit i una llibreta de quadrícula on escriure les meves desgràcies.
Sola.