Pantalla en blanc

Escrius un correu electrònic a un ordenador que no és el teu. T'han deixat fer-lo servir a condició que no desendrecessis la sala on es troba. Curiós. Al que s'han referit sala no és més que un amagatall petit i brut. Els sostres són alts, és cert, hi cabria fins i tot aquell amic teu tan alt, que sempre s'ha d'ajupir per poder entrar als vagons de metro, pujat a unes xanques. Els coixins que s'arraconen en l'intent de construir un sofà, no són més que un magatzem de brutícies diverses. Al terra taques, ampolles, burilles, i embolcalls de fruits secs.

L'olor que t'envolta és pudenta: una barreja entre alcohol barat, fum de tabac (que resta adherit a les parets, i que impregna tots els teixits) i fortor de sexe desenfrenat. Si les parets parlessin és ben clar que aquí s'hi podria sentir un monòleg que duraria hores. No és necessari aventurar-se a pensar què explicarien, però del cert és que aquí molts i moltes deuen haver pujat al cel, haver-se quedat a mig camí, i potser haver caigut lliscant escales avall.

Tot plegat fa que no siguis capaç de concentrar-te. Tens allò que s'anomena síndrome de la pantalla en blanc. Però pitjor, a la teva pantalla en blanc particular s'acumulen un seguit de lletres que no pots endreçar per tal de donar-hi sentit. Ara mateix no saps si és el març el mes que té 28 dies o és l'abril. Ni tan sols sabries dir si la guerra de successió es va perdre al 1714 o al 1844. I per si fóra poc, tampoc no recordes si la teva escriptora favorita és la Montserrat Roig o la Mercè Rodoreda. La teva ment et traeix transportant-te involuntàriament al passat. A aquella nit, de lluna minvant, que entre teles brutes vas cometre un dolç pecat. I ara, el teu pensament, resta allà, assaborint el gust que el record, malgrat el temps, ha fet romandre als teus llavis.

La pantalla de l'ordinador et reclama, però tu, senzillament, no hi ets.